En moments de redefinició política, els partits no només discuteixen programes o lideratges; discuteixen sobretot el seu horitzó estratègic. És a dir, quin país volen representar i quina majoria social aspiren a construir. En l’actual etapa política catalana, aquest debat és especialment rellevant dins del sobiranisme progressista.

La pregunta de fons és relativament senzilla: el projecte sobiranista de tradició republicana ha d’aspirar a liderar l’espai polític que va del centre fins a l’esquerra o ha de concentrar-se a articular l’espai situat a l’esquerra del Partit Socialista?

En els darrers temps s’ha fet sentir amb força una proposta que apunta cap a aquesta segona opció. La idea és que, en un context de desigualtats creixents, crisi d’habitatge i tensions socials, de rebuig a la diversitat, el sobiranisme progressista hauria d’accentuar el seu perfil d’esquerres i disputar sobretot aquest espai polític. És una posició comprensible: reforçar el discurs social pot semblar una manera d’aclarir el missatge i d’identificar millor el projecte.

Tanmateix, la qüestió estratègica és una altra. Si l’objectiu és transformar el país i construir majories sòlides i estables, difícilment es podrà fer limitant-se a competir en un segment ideològic concret. Les majories polítiques a Catalunya —com en qualsevol societat complexa— es construeixen sempre en espais amplis, capaços d’integrar sensibilitats diverses.

Quan el republicanisme català ha estat més influent no ha estat quan s’ha situat en un extrem del mapa polític, sinó quan ha sabut ocupar una posició central dins del camp progressista i nacional. Una posició capaç d’interpel·lar simultàniament sectors populars, classes mitjanes, professionals, emprenedors i nous catalans. Aquesta transversalitat és, de fet, una de les característiques històriques del catalanisme republicà.

Per això, la clau estratègica no és escollir entre centre o esquerra, sinó assumir que el projecte només pot aspirar a l’hegemonia si abraça tot l’espai que va del centre fins a l’esquerra. Un espai ampli, plural, amb sensibilitats diverses però articulat al voltant de tres grans idees: progrés social, ambició de país i sobirania nacional.

El sobiranisme, històricament, ha defensat una concepció oberta i inclusiva de la identitat nacional i la convicció que un Estat propi és tenir poder de decisió per millorar els serveis públics, impulsar una economia més competitiva, enfortir la llengua i la cultura catalanes i reforçar la cohesió social amb la reducció de les desigualtats. És aquesta combinació la que pot permetre reconstruir una majoria sòlida i sostinguda en el temps per assolir els anhels de llibertat i progrés del catalanisme.

El risc d’un plantejament que posi l’accent exclusivament en l’articulació de l’espai d’esquerres és que, sense voler-ho, redueixi l’ambició política. Pot generar més nitidesa ideològica, però també pot limitar la capacitat d’interpel·lació social. I els projectes que renuncien a disputar la centralitat acostumen a acabar tenint menys capacitat de transformació real.

El republicanisme català ha estat històricament molt més que una esquerra ideològica. I mai ha tingut com a objectiu articular les esquerres espanyoles, de forta tradició centralista i jacobina. Ha estat, sobretot, una manera d’entendre el país: una tradició política que aspira a representar la Catalunya sencera, no només una part del seu espectre ideològic, fugint dels dogmatismes ideològics i no bevent de cap tradició autoritària.  

En el moment actual, aquesta vocació és més necessària que mai. Catalunya és una societat plural, diversa i complexa. Les majories del futur no es construiran amb identitats polítiques estretes, sinó amb projectes amplis capaços de sumar.

Estic convençut que la decisió estratègica que el sobiranisme progressista prendrà serà no limitar-se a ordenar un espai ideològic concret, sinó tornar a articular una gran majoria política de país. De fet, els que venim d’altres tradicions catalanistes i progressistes i compartim el projecte republicà, hi som per ajudar a avançar en aquesta direcció. La diferència entre una cosa i l’altra és, simplement, la diferència entre resistir o aspirar a liderar.