A principi de la dècada del 2000, València era un autèntic senyoriu feudal de Rita Barberá on els agents urbanitzadors feien i desfeien a l’ombra del seu poder. Res de nou. En realitat, la mateixa cançó del franquisme quan eren els constructors els qui decidien l’anatomia de la ciutat en funció dels seus interessos.

Barberá aleshores es vantava d’haver posat València en el mapa del món i molts envanits dirigents del PP, a l’ombra d’un temps embogit de bonança econòmica, s’assemblaven més a una banda de gàngsters del Chicago dels trenta que als gestors de la sucursal provincial d’un partit amb seu i ànima a Madrid. Tothom sabia que es robava a mans plenes però ningú no volia veure-ho, començant per la majoria dels mitjans de comunicació que també obtenien el seu sucós pizzo en forma de publicitat institucional. L’entorn de l’alcaldessa era un autèntic femer, una muntanya de merda on es nodrien les elits econòmiques, socials i les del seu partit fins afartar-se’n.

Tot allò va passar fa quasi una dècada i ara Barberá és morta però la seva herència pesa i pesarà com una llosa sobre les possibilitats col·lectives de regeneració material i moral dels valencians. Al capdavall, l’herència de tota una època de lladreria i de mediocritat política que els actuals governants de la Generalitat intenten esborrar disparant a una opinió pública gairebé inexistent, sense mitjans públics de comunicació, una nova retòrica, la de la nova bona de l’autèntica regeneració. No sé si tindran massa èxit, de fet, sospito que no perquè la mentalitat reaccionària de la dreta local també forma part d’aquesta herència.

El cas és que encara no fa quatre dies que ens hem assabentat que no tan sols estaven sota sospita judicial el finançament de les campanyes electorals del PP de València de 2011 i 2015. En la llista ara cal incloure també la del 2007, una campanya devastadora que va donar a Rita una de les seves victòries més sonades –el 56% dels vots i 21 regidors dels 33 del consistori-. L’alcaldessa dels mercats, el tanc de roig, va esclafar una vegada més una esquerra amb respiració assistida, més concretament un PSPV-PSOE representat per una Carme Alborch que no va alçar un gat del rabo. El PP de Barberà va declarar que aquella campanya de 2007 havia costat 150.000 euros quan en realitat –i segons els investigadors- la xifra hauria estat 20 vegades superior, és a dir, una mica més de 3 milions. La majoria d’aquests diners procedien de donacions fetes per empreses que eren adjudicatàries de serveis municipals o que bé acabarien sent-ho. Ben mirat, un escàndol de proporcions gegantines. El mal ja està fet.

Amb Barberá desapareguda, personatges com Alfonso Grau –el qui fou el poderossíssim tinent d’alcalde- o Mari Carmen García-Fuster, excretaria del grup municipal del PP, tenen tots els números per a carregar amb el mort d’aquest desgavell. Potser pagaran per una part del desastre però la veritat, tota la veritat, és quasi segur que mai no la sabrem. Quedaran sepultats per sempre més fets com el de la gestió de la construcció del Biopark de València. El projecte del flamant zoo de València va arrencar en la zona fosca de les irregularitats administratives incomprensibles, consentides, dignes de l’argument d’una novel·la negra. Un projecte faraònic i econòmicament inviable que, vés per on, va haver de ser rescatat amb diners públics al poc de posar-se a funcionar. No és l’únic cas. La llista de despropòsits és tan o més llarga com la dels aduladors de la figura de Barberà. Ella la sabrà sencera.

En un país seriós els periodistes ja haurien posat de potes per amunt els registres de la propietat, els mercantils, a fi de saber-ne més dels protagonistes principals de les malifetes d’aquella època. D’ells com del seus entorns més immediats. Tant de bo. No crec, però, que això arribi a passar. De moment, caldrà conformar-se amb la veritat del relat judicial i passar com es pugui les conseqüències d’aquesta maleïda heretat.