Un diumenge a la tarda, com en els millors temps, mentre tothom estava pendent de l'evolució de la pandèmia del coronavirus, la casa reial espanyola apareixia amb un comunicat inesperat, d'un alt voltatge polític. D'una banda, el rei Felip V feia pública la renúncia a l'herència del seu pare que li pogués correspondre, precisant que es tractava només de la part de l'herència que no estigués d'acord amb la legalitat o bé amb criteris de rectitud o integritat. De l'altra, s'informava que el seu pare deixava de percebre l'assignació establerta en els pressupostos de la casa reial, sense entrar a explicar, però, els motius que en justificaven la decisió tan dràstica.
 
El comunicat arribava mentre l'opinió pública tenia totes les mirades posades en la crisi de salut existent a nivell internacional, però pocs dies després que la premsa britànica hagués descobert que Joan Carles havia estat beneficiari d'un ingrés de 100 milions de dòlars i, també, que dues amigues especials seves s'havien vist gratificades amb uns quants milions d'euros pels serveis prestats a la corona. I, alhora que els tècnics d'hisenda detectaven indicis racionals de delicte fiscal i possible blanqueig de diners per part del pare de Felip V, no se sap si els 100 milions en qüestió són l'excepció o bé, en realitat, constitueixen la norma de vida del monarca durant tots els anys del seu regnat. Els partits del règim han impedit que una comissió d'investigació sobre aquest tema es pogués formar al Congrés de diputats, igual com, abans, els òrgans judicials espanyols van fer-ho també impossible al Parlament de Catalunya.
 
L'exemplaritat amb la qual el cap de l'Estat espanyol ha volgut abillar-se, topa, tanmateix, amb alguns murs infranquejables i, ara i tant, té més de propaganda monàrquica que d'efectivitat pràctica immediata. L'objectiu fonamental, per damunt de qualsevol altre,  és salvar la institució monàrquica, a la qual la constitució li atorga la condició de símbol de l'existència i continuïtat de l'Estat. Si la monarquia trontolla, es desprestigia o en surt malparada, de retruc ocorre el mateix amb allò que, legalment, simbolitza.
 
És de l'alçada d'un campanar, a més, el comportament de vassallatge provincià, miserable, de la premsa cortesana i de tots els corifeus del règim, que fan mans i mànigues per disminuir l'impacte mediàtic de les irregularitats reials, si no ocultar-les del tot. Un home a qui tots els poders fàctics i els llepes habituals van riure totes les gràcies ha acabat donant la raó, finalment, a les lletres de les cançons del raper Valtonyc, avui a l'exili per dir, amb música, allò que el vell monarca desenvolupava amb fets. El cunyat del rei actual, gendre alhora de l'anterior, no devia anar gaire lluny per inspirar-se en certes pràctiques, pel que sembla.
 
Felip V renuncia als diners d'origen brut, però, en realitat, l'econòmica no és la part més bruta de l'herència que li deixa el pare. I a aquesta no hi renuncia, aquesta no la rebutja, d'aquesta no en diu res, ni tan sols l'esmenta. Em refereixo a l'origen brut de la corona que ostenta, a una monarquia que és el llegat que va deixar el general Franco al seu pare, a la deixa amb la qual el vell dictador assassí va beneficiar el seu pare, ara caigut en desgràcia, davant tantes evidències reiterades.
 
Efectivament, el març de 1947, Franco havia definit Espanya com un estat catòlic i social que es constituïa en "Regne", tot i que, en aquells moments, el Regne no tenia rei, ja que el cap d'Estat era el mateix general. Aquells mateixos dies, Carrero Blanco, sots-secretari de Presidència, s'entrevistà amb Joan de Borbó per comunicar-li, en nom del dictador, que seria aquest i no ningú més qui nomenaria el futur rei, “quan ho cregués convenient”. Li deixà clar, també, que aquest nou rei ho seria de l'Espanya del Movimiento nacional, catòlica, anticomunista i antiliberal. El 7 d'abril, Joan de Borbó, hereu de la corona espanyola després de la mort del seu pare, Alfons XIII, el 1941, publicà un manifest on denunciava la il·legalitat de la mesura atès que el dictador havia alterat la naturalesa de la monarquia espanyola sense cap consulta prèvia amb l'hereu al tron. 
 
I, quatre mesos després, entrava en vigor la  Ley de sucesión en la jefatura de l'Estado, que establia que el llavors cap d'estat -o sigui Franco- proposaria a les Corts “la persona que estime deba ser llamada, en su día, a sucederle, a título de Rey o de Regente”. El 22 de juliol de 1969, el dictador nomena Joan Carles com a successor seu amb el títol de “Príncep d'Espanya”, tot saltant-se l'ordre successori tradicional pel qual li corresponia a Joan de Borbó. Aquell dia, el Príncep Joan Carles jurà, a les Corts franquistes, fidelitat als principis fonamentals del Movimiento Nacional i, en conseqüència, es convertí oficialment en successor de Franco. Dos dies després de la mort d'aquest, el 22 de novembre de 1975, el Príncep esdevé Rei d'Espanya i cap d'Estat. No va ser fins al 14 de maig de 1977 que el seu pare, Joan de Borbó, abdicà dels seus drets successoris a la corona, 18 mesos després que, de facto, Espanya ja tingués rei, gràcies a la llei franquista que així ho preveia.
 
El dictador, doncs, no va reinstaurar la monarquia borbònica tradicional, ja que, per a això, el seu successor hagués hagut de ser el pare de Joan Carles, Joan de Borbó i no el jove Borbó, nascut a Roma el 1938. Franco, en realitat, va instaurar una monarquia de bell nou, una nova monarquia, la seva, la decidida per ell, la monarquia franquista, un detall que no és menor, sinó que ho determina tot. De fet, la Ley de Sucesión, base “legal” d'aquesta monarquia, no va ser derogada fins al 29 de desembre de 1978, quan Espanya ja tenia rei i una nova constitució en vigor, figura que democràtica.
 
Felip V, doncs, no ha renunciat a l'herència del pare, ni tan sols a la part més bruta de l'herència que no són, només, els diners, ja que la brutícia més gran és justament el càrrec que conserva i del qual no vol, precisament, despendre's: la corona, la seva condició de cap d'Estat, herència directa de la nova monarquia imposada per un dictador assassí i genocida, el general Franco. Una monarquia, doncs, que no té els peus de fang, sinó d'una altra matèria d'un color idèntic. Aquest i no altre és l'origen del seu poder.