El passat 22 d'octubre marcava el 25è aniversari de la mort de Ramon Trias Fargas. L'acadèmic, el liberal, l'home d'empresa, el polític, l'escriptor, l'homenot. La data va passar força desapercebuda, tot just recordada per algun article de premsa i una nota al web del que va ser el seu partit. Han passat 25 anys però la figura i el seu llegat carreguen encara lliçons valuoses i actuals.

Trias Fargas és una d'aquelles baules que connecta l'abans i el després del Desastre. Retornat de l'exili escrivia una carta als seus pares explicant l'amarga decepció del país retrobat. Era una bírria, així el descrivia, però era la seva bírria i s'havia compromès a reconstruir-la emmirallat en el somni de la Catalunya impossible. Si el catalanisme i la seva idea de país van sobreviure al franquisme és perquè alguns homes i dones van conjurar-se per fer-ho possible i és de justícia recordar-ho amb agraïment.

Diputat, senador, alcaldable, conseller i president de CDC durant tretze anys. Que amb aquesta trajectòria Trias Fargas considerés que políticament havia fracassat ajuda a explicar l'home, el seu caràcter i la imatge d'ell mateix que s'havia forjat. Hi ha una lliçó interessant en aquesta frustració. No n'hi ha prou de ser un dels millors, la política democràtica demana alguna cosa més. L'habilitat populista i l'esperit de sacrifici necessaris per construir complicitats amb el partit, amb els seus militants i amb milers de simpatitzants anònims. El partidisme exigeix dominar habilitats que de vegades no són del tot virtuoses. Els vots són pels polítics que donen la mà i no sempre pels que la tenen més neta.

Esquerra Democràtica de! Catalunya, el partit que va fundar i que va integrar a CDC era l'Acció Catalana dels anys de la Transició. Una autèntica elit meritocràtica. El partit dels homes i dones de la llibertat, com ell els anomenava. Llibertat nacional, llibertat personal, llibertat política, llibertat econòmica i llibertat d'oportunitats que vol dir igualtat d'oportunitats. Nacionalistes convençuts que la nació és sempre al servei de la llibertat i no a la inversa. S'ha escrit poc sobre la contribució d'EDC a Convergència i caldria fer-ho. Trias Fargas i els seus van consolidar el perfil cosmopolita i modern d'un partit que ho necessitava, apropant-lo als cercles del liberalisme europeu i reforçant-lo amb personalitats capaces i sòlides que hi brillarien amb força.

Quan el règim de la Transició comença a morir es bo recordar alguns dels seus gran homes. Trias ens honora i ens flagel·la, deia el president Pujol. Haurien calgut més flagells.

Senyor Trias Fargas, també votarem per vostè.