Jordi Cuixart ha decidit deixar la presidència d'Òmnium. I ha escollit qui vol que sigui el seu successor: Xavier Antich, que, evidentment, hauran de ratificar els socis quan es convoquin les eleccions de l'entitat.

Cuixart se'n va sense anar-se'n i voldria que les altres figures de primera línia que han liderat el procés -les indultades i inhabilitades com ell mateix i les que són a l'exili- facin el mateix: "la graduació de les ulleres del 2017 s'ha d'ajustar... totes les persones que el 17 ho vam intentar fer el millor possible hem d'endreçar ara les nostres organitzacions".

No s'ha de ser massa espavilat per adonar-se que el gest i la generositat de Cuixart pot satisfer d'allò més els que des del segon zero del seu ingrés a presó com el dels altres a l'exili ja escrivien i deien: "estan tots amortitzats", "el poble mana, el govern obeeix", "us passarem per sobre", etc.

És a dir, Cuixart és avui, crec que sense voler-ho, la icona dels que creuen que els partits són un obstacle per la llibertat promesa fins que ells mateixos s'acaben constituint en partit i/o anant a eleccions per perdre-les miserablement. Els mateixos que diuen, amb més vehemència als que han fet presó i amb més capteniment als exiliats, que són "uns traïdors i uns covards per no haver culminat la independència i per no haver ordenat la defensa de la república" anhelada.

A veure si ens entenem, el problema no són els partits i els líders dels partits. El problema és la realitat i l'anàlisi que se'n fa. Aquest és el problema. I per molts oculistes, optometristes i clíniques oftalmològiques que es visitin, la realitat continuarà sent la que és per moltes ulleres graduades que es portin. I, si no es vol anar més lluny, llegeixin molt atentament l'últim CEO de la Generalitat. El 2019, per exemple, la majoria deia que la prioritat del govern havia de ser resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Què diu la majoria l'últim mes de 2021? Gestionar els serveis públics.

En tot el procés, segurament això és consubstancial a les lluites que menyspreen barroerament la correlació de forces, hi ha hagut massa poesia prêt-à-porter. Massa Mandelas i Rosa Parks totalment descontextualitzats. Poesia i descontextualitzacions que porten a la més absoluta de les frustracions i són una alegria dels vividors, dels que, possiblement, si no hagués estat pel procés, avui serien pràcticament extraparlamentaris.
Si algú pensa que amb canvi de líders la independència serà un fet, perquè no hi haurà qüestions personals pendents ni rivalitats malaltisses ni lluites partidistes, doncs, que el Sant que sigui li conservi el senderi.

No sé si algun dia veurem la independència, però el que sí que sé és que el primer que s'ha de fer per canviar la realitat és acceptar-la. I la realitat d'avui i la del 2017 et deia i et diu que la unilateralitat no és possible mentre se sigui minoria i no s'estigui disposat a perdre-ho tot. I tot és tot. I encara perdent-t'ho, no està garantida.

Començant per Carles Puigdemont i acabant amb Oriol Junqueras passant per Jordi Cuixart, tots han perdut uns anys de les seves vides. Només per això, només per haver-ho intentat, tenen i tindran el meu respecte, facin o no facin un pas enrere, perquè, repeteixo, si tens un problema i te'n vas de viatge, el "punyetero", com deia el meu amic Rubianes, també viatja amb tu per molts aeroports que visitis. Per favor, si us plau, més gestió responsable i menys poesia, amb perdó dels poetes.