La història ens crida. I tots i totes, en la mesura de les nostres possibilitats i responsabilitats hi hem de respondre si no volem que, quan d’aquí a un temps ens preguntin què vam fer per la independència de Catalunya, ens caigui la cara de vergonya. Els uns, participant, recolzant, convencent i empenyent. Però els altres, als que hem triat per a què ens encapçalin i condueixin, anant més enllà. Anant fins al final. I per això, ens cal gent valenta. Ara ens cal gent valenta que sàpiga escoltar, entendre, respectar i respondre fidelment als dictats de la ciutadania. Perquè cada volta que la ciutadania s’ha expressat manifestant-se o votant, ho ha fet amb un missatge clar. Ara ja no ens alimenten molles. Ara no ens conformem amb un millor tracte, amb un millor finançament o amb una reformulació de l’Estat espanyol. Ara ho volem tot. Volem, mereixem i ho necessitem tot. Ara és l’hora.

I veiem com hi ha qui ho ha entès. Veiem com el president Mas no s’arronsa. Peti qui peti. Donant la cara i retent comptes amb Pujol. O arraconant a un Duran a qui, entre rebequeria i rebequeria, no li queda més sortida que enrocar-se, potser anhelant ser cridat com a mediador el dia que ens fem enrere –i que vagi esperant-. També veiem com l’ERC de l’Oriol Junqueras posa els vots que els van fer guanyadors de les darreres eleccions al servei del procés. O com tria per a alcaldable a Barcelona l’Alfred Bosch, responsable del Barcelona Decideix; una persona sorgida de les plataformes cíviques i que, amb una mentalitat poc orgànica, encarna l'esperit del moment, que exigeix renovació i un nou llenguatge. I veiem, finalment, com l’esquerra més alternativa busca consensos que els facin més forts i representatius per a postular-se com una opció decidida en aquest moment històric.

Però també veiem com encara hi ha qui no ha entès res de res. Qui s’ estima més seguir amb el seu paper subsidiari, d’actor secundari menystingut i mal pagat. Qui, per por a perdre les seves cada cop més minses quotes de protagonisme, sou i poder, llença a la bassa la dignitat i la confiança de tantes persones que els havien donat suport. Doncs sí, vagin fent, senyors del PSC, que ben aviat no els quedarà per a repartir-se ni la secretaria de la mesa ni tan sols gaires escons al Parlament. Perquè se’ls ha vist el llautó. I perquè la gent d’aquest país ja no està disposada ni a esperar a que s’hi repensin ni, encara menys, a seguir fent el préssec amb vostès.

La història ens crida. I no ho fa de forma metafòrica. Ens posa al camí dates i circumstàncies davant de les quals els nostres líders hauran de reaccionar amb fermesa i decisió. El dia que el TC anul·li el decret de convocatòria de la consulta del 9-N, per començar. Aquell dia haurà de passar alguna cosa. Més enllà que els catalans i catalanes -que ja en tenim els dallonses plens- sortim de nou al carrer, els nostres líders hauran de fer alguna cosa. Defensar el decret, aprovar un nou decret d’eleccions avançades, o denunciar l’Estat espanyol davant els tribunals europeus. O totes tres coses. Serà llavors el moment decisiu en què els nostres líders hauran d’estar a l’alçada. A l’alçada del seu poble. A l’alçada del moment històric que ens crida. Perquè la història ens crida ara a avançar com un poble unit, en un procés d’independència que ja no té marxa enrere. A construir un país nou, nacionalment lliure, políticament democràtic, econòmicament pròsper i socialment just. I per a assolir-ho ens calen líders ferms i decidits, honestos i propers. Líders valents per a un país nou.