Fa vint anys em vaig incorporar a Oceana, una de les majors organitzacions internacionals dedicades exclusivament a la conservació marina, amb l'encàrrec de posar en marxa la seva branca europea. En aquell moment em va sorprendre que els meus col·legues americans estiguessin immersos en una enèrgica campanya que tenia els creuers com a objectiu. Jo provenia de dues dècades d'activisme a Greenpeace en temes molt més durs: nuclears, contaminació industrial, pesca pirata... I no acabava de veure la importància de la lluita contra els creuers.

En poques setmanes vaig comprendre la importància que tenia fer front a aquesta indústria, que es desenvolupava de forma exponencial en nombre i volum de vaixells i impacte sobre els oceans. En aquells moments, la campanya no anava tan dirigida a la massificació que provoquen els vaixells als ports, sinó més aviat als abocaments incontrolats de les seves aigües residuals, així com a les emissions de gasos contaminants. Finalment, Royal Caribbean, l'empresa que s'havia seleccionat com a objectiu principal, va acceptar canviar els seus sistemes de depuració i tractament de les emissions. Altres companyies es van veure obligades a seguir les seves passes. La indústria dels creuers podia afrontar tranquil·lament aquestes inversions.

La multiplicació dels creuers i les seves dimensions es pot qualificar de plaga. No hi ha ciutat costanera amb cert encant que no es vegi castigada amb la presència obscena i simultània d'aquests edificis flotants que col·lapsen els paisatges i la fisonomia tradicional dels ports, embossen amb els seus passatgers uns carrers centenaris que no estan dissenyats per aquests fluxos, i emeten enormes quantitats de CO₂ i altres gasos tòxics com el SO2 o el NOx.

La insensibilitat de les navilieres, tolerada pels ajuntaments i autoritats portuàries, permet aberracions com l'amarrament de monstres de 15 pisos a ports petits i històrics com Venècia, Dubrovnik o Palma. No es comprèn que sectors com els hotelers, tan preocupats per la imatge que projecten les seves ciutats, no s'indignin quan la murada de ferro i vidre constituïda per tres, cinc... Set creuers simultanis impedeixi la vista de la mar des de la ciutat, i de la ciutat des de la mar.

Probablement, un reduït sector social pot beneficiar-se econòmicament de l'arribada i curta estada dels creueristes. Algunes carreres de taxi, paelles i sangria a terrasses d'establiments que sovint envaeixen la via pública, alguns souvenirs, amb sort una excursió amb una empresa d'autocars i això si: gelats, molts gelats... Imagino que molt més rellevants deuen ser els ingressos que obtenen les autoritats portuàries per drets d'atracament, però aquestes juguen a una altra divisió. A la que s'afanya per atreure els creuers, fins i tot construint noves infraestructures d'ampliació que modifiquen i deformen els ports tradicionals que coneixíem des de fa tants anys.

És innegable que el cost-benefici social i ambiental no compensa. La immensa majoria dels ciutadans no reben cap benefici d'aquestes visites i, no obstant, han de patir les conseqüències sobre la seva qualitat de vida de la invasió de carrers i serveis per una massa de visitants que monopolitza l'espai públic. A més de suportar el perjudici al seu confort, el malestar estètic, la contaminació ambiental i fins i tot els riscs per la salut pública que la presència dels megacreuers provoca, els habitants d'aquestes ciutats no gaudeixen ni tan sols de les compensacions que el turisme més tradicional de vegades ofereix. El cost-benefici és, sense dubte, molt desequilibrat.

Enfront d'aquesta situació, els ciutadans organitzats reclamen des de fa anys solucions i les institucions prenen decisions. A Dubrovnik, màxim dos creuers al dia, restriccions horàries i de nombre de creueristes. A Venècia, prohibició d'entrar a la part antiga i la llacuna. A Palma, una tolerància d'un màxim de tres creuers al dia, que de totes formes rebaixa els set que s'arribaven a concentrar. Moltes altres ciutats costaneres, al Mediterrani, a les illes del Pacífic, a Alaska o Escandinàvia, ja han pres mesures. Regular els creuers a Barcelona no és una ocurrència, senyors de Foment del Treball. És posar seny.