Massa sovint l’actualitat em porta a pensar que o bé ens estem carregant el país o bé el país no és el que ens pensàvem. Veig al Planta Baixa de TV3 que tot i que la Generalitat paga 20 euros de més als advocats del torn d'ofici per cada escrit en llengua catalana, i hi destinava 300.000 euros, el català dorm el son dels justos als jutjats. En el moment es creia que serien pocs diners, però tot era començar. Allò tan català del a poc a poc i anirem veient. Doncs bé, s’han fet servir 114.000 euros, menys de la meitat previst, que suposen un total de 5.700 escrits ens deia la periodista. I sembla menys que poc. Des del Consell de l’Advocacia de Catalunya diuen que enguany va millor, però jo fa temps que vaig deixar de creure en l’optimisme de fe. Val a dir que cal tenir en compte que aquests escrits demanen de traducció, perquè molt sovint el jutge no entén el català. Dues coses: ens inventem un pedaç amb això dels 20 euros per escrit perquè després el jutge no ho entendrà -però això no ho toquem- i ni tan sols arribem a la meitat del que pensàvem que gastaríem. Tenim un país de primera, amb un mirall amb filtres d’Instagram.
 
Mentrestant, un cop el nacionalisme català es veu que no existeix i que la república ens ha fet oblidar (o perdre) la nació, la política catalana va directe al congelador. El motiu és la causa de la mala gestió del procés independentista –fàcil dir-ho ara, però s’ha de fer– que mor d’inanició per molt que encenalls i proclames ens facin veure que ho tenim a tocar. No es tracta de cap rendició, ningú deixa de ser independentista suposo, es tracta de saber sumar i sobretot de veure com es resta. I aquesta minvant vida nacional catalana és preocupant. No parlem de cultura ni de la indústria: tot se centra en la guerra fratricida entre ERC i Junts (sí, la CUP és com un cosí llunyà) que ha passat de ser una cursa per heretar una hegemonia de fa anys a ser una lluita lamentable entre ex. Sí, sí, som espectadors d’un divorci salvatge. Vivim la fase en la qual el que més importa no és com estàs tu sinó com de malament pot arribar a estar la teva antiga parella. Allò tan absurd de voler que l’altre estigui fumut per sentir-te bé, que ara és dir botifler a l’altre, o traïdor, o tita freda. Aquella agror que hem vist en tantes pel·lícules i en històries que t’arriben a la barra del bar és la crònica política d’avui.
 
No és per culpa de la monotonia, com diu el nou himne de les ruptures, sinó per la malfiança i perquè mai es va saber fer equip. Mai. Costa que hi hagi amor quan els que s’abracen van amb punyals. El miratge de Junts pel Sí i de la revolució dels somriures mentre es tenia pressa ha fet molt de mal. Perquè la confiança és allò que costa poc de trencar i molt de construir. I la política, el que en diuen el relat, es basa en la confiança. I també en l’autoestima. I l’exemple del principi, sobre com fomentar l’ús del català a la Justícia (on és quasi residual) és paradigmàtic: sabem quin país tenim?
 
Espero que aviat passem a aquella fase següent del divorci o de la ruptura, quan passa el temps. Pel bé de tots, no només pels votants que ara estan més emprenyats i desolats que no pas orfes. Anar a allò que espero que tot et vagi bé, i com deien els Manel “veig que ara els busques alts”, a aquella recança del passat mentre et vols convèncer que el present no està malament i que el futur serà millor. I amb tot, és el PSC qui només fent els deures del quadern d’estiu es traurà el curs amb bona nota. I Catalunya narcotitzada anirà caient en una dolça metzina. Potser és moment de tornar a fer país, creure en la societat civil i pencar, i pencar, i pencar que ja hem fet prou l’enze.