Gran part del sobiranisme ha fixat com a principal adversari polític la gent del "Sí que es pot". Aquesta categoria inclouria l’esquerra transformadora no independentista: bàsicament, Podem, ICV-EUiA o part de Barcelona en Comú. Per a alguns sobiranistes, sembla que ara com ara no hi ha enemic més perillós que les confluències d’esquerres. Tan hi fa que Ciutadans s’enfili com a segona força a les enquestes a Catalunya, que tot indiqui que el PP de Rajoy tornarà a guanyar les pròximes eleccions a Espanya, o que aquestes confluències incorporin al seu programa la República o el procés constituent català: els principals enemics de la independència semblen ser a data d’avui Joan Herrera, Dolors Camats, Joan Coscubiela, Ada Colau, Albano Dante o Gemma Ubasart.

Ubicar el "Sí que es pot" com a principal adversari de l’independentisme és una estratègia pèssima per molts motius, però des de l’òptica sobiranista ho és bàsicament per un: en un context en què sembla que l’independentisme no té assegurats el 50% dels vots a les pròximes eleccions, atacar partits, formacions i sensibilitats que estan en els espais ideològics de la gent a la que vols atraure perquè et voti pot resultar extremadament letal pels teus objectius. Encara que a alguns els costa d’entendre, tan ICV-EUiA com Podem concentren un gruix de votants independentistes rellevant. Pot el sobiranisme renunciar a aquesta part de la societat? No, i menys amb un marge de maniobra tan curt.

En el cas d’ICV i EUiA, un 22,4% dels que diuen voler votar aquesta formació les pròximes eleccions es declaren partidaris d’un estat independent. En el cas de Podem, un 16,9%. Un 39,1% dels votants d’ICV respondrien "sí" a la independència en un referèndum a caixa o faixa. En el cas de Podem, ho farien un 23,5%. Són dades del darrer CEO. Vilipendiar, ridiculitzar i atacar a diari la formació per la que senten més simpatia aquests votants probablement no funcioni si es tracta d’atraure’ls. Estem parlant de xifres rellevants. Que quatre de cada deu votants d’ICV-EUiA a data d’avui diguin encara que votarien "sí" en un referèndum és una xifra alta, tenint en compte el distanciament d’aquesta formació de CDC i ERC. Demostra capacitat d’ICV per conservar un determinant votant sobiranista tot i haver-se desplaçat del corrent central del procés.

Hi ha, però, un altre motiu: la legitimitat i solidesa democràtica del procés. Els impulsors de la candidatura Junts pel Sí afirmen que si guanyen les pròximes eleccions tiraran endavant la constitució d’un estat català encara que l’Estat espanyol s’hi oposi. Les enquestes anteriors a la confluència entre ERC i Convergència denotaven que una coalició d’aquests dos partits patiria per assolir la majoria absoluta i quedaria a expenses de la CUP. Veurem què diran les enquestes que de ben segur estan apunt de sortir del forn. Probablement l’experiment unitari millorarà expectatives. Però encara que el 27-S Junts pel Sí assolís el 50% dels vots... Podria tirar endavant un procés constituent unilateral sense el suport d’una majoria social àmplia? Serà molt difícil.

Parlem de capacitat: no de legitimitat. Unes eleccions no són un referèndum, però si les opcions independentistes guanyen els comicis, estarà prou clar que la majoria de la societat catalana vol la construcció d’un estat català. Ara bé: una cosa és que sigui legítim tirar endavant un procés unilateral contra l’Estat, i l’altra la capacitat política de concretar aquest desig. Les repúbliques bàltiques van independitzar-se amb d’URSS en descomposició i amb el suport de més del 90% de la població. Podrà fer-ho Catalunya només amb un 50% dels vots, amb Espanya en contra i una Unió Europea al·lèrgica als referèndums? Per això és clau incorporar (o més ben dit, reincorporar) a la gent del "Sí que es Pot" al procés sobiranista. La independència del 50% té molt poques possibilitats. La independència del 66% també serà difícil, però tindrà més opcions.

També serà important que la confluència d’esquerres acabi configurant-se en una clau no reactiva amb el sobiranisme. Si la llista la lidera algú amb un perfil com el d’Arcadi Oliveres, que s’ha declarat partidari de la independència i va votar "sí-sí" el 9-N, els discursos demagogs i simplistes d’alguns sectors filoconvergents quedaran curtcicuitats. No cal dir que els equilibris seran complicats, perquè Podem tampoc pot permetre’s a poques setmanes o dies de les eleccions generals que el seu número 1 a Catalunya acabi votant "sí" en una hipotètica declaració d’independència al Parlament. Però seria una forma d’incorporar el "Sí que es Pot" a un bloc constituent i sobiranista molt més sòlid que si només en prenen part Junts pel Sí i la CUP. Òbviament, això no passarà si els piròmans de cada espai tenen més presència i ressò que les veus conciliadores.

Els impulsors de Catalunya Sí Que Es Pot tenen molts debats per resoldre en l’àmbit nacional. I, certament, les seves propostes en relació al dret a decidir i al procés constituent tenen moltes contradiccions. Però cal tenir en compte que Artur Mas i Convergència també han promès en nombroses ocasions que farien una “consulta sí o sí” i que desobeirien les ordres de l’Estat espanyol. I aquí estem, de dia històric en dia històric. La consulta del 9-N va ser un procés participatiu de gran simbolisme però efecte polític limitat, i les estructures d’estat s’esperen des de 2012, i encara no han arribat. Ara la candidatura de Junts pel Sí, que integra CDC i que tot sembla indicar que farà president Artur Mas, ens diu que sí que toca. Però el punt de ruptura no es concreta. "Dejà vu" de 2012. Que ningú doni tot el peix per venut: el 27 de setembre hi poden haver sorpreses.