Sembla que no hagi de passar res políticament a Catalunya en els anys vinents. Pot ser. I alhora passarà de tot. Com bé explica Rebecca Solnit, els canvis socials se solen veure amb retrovisor. Mirem enrere. El 2012 al Parlament de Catalunya semblava haver-hi dos grans temes: Les retallades efectuades per un pacte CiU-PP i que tres diputats de la CUP, oh escàndol, duien samarretes amb missatge al Parlament. Diríem que alguna cosa ha canviat. El PP no té cap ascendent a Catalunya, Unió ha desaparegut i Convergència ha passat de ser el partit hegemònic a l'au Fènix.

El problema actual no és tant el fet que no tinguem respostes sinó que hem anul·lat la possibilitat de fer-nos preguntes. A xarxes i als mitjans tenim una barreja d'oracles i endevins que tot ho saben (sabem?), però alhora poc moviment real al carrer. L'única cosa que es belluga són els que van votar Cs i ara han votat PSC. Intentem posar pausa.

Què ens espera els mesos vinents? Diria que dues coses. La primera una època antidepressiva llarga. Un pols. L'Estat sap que de la sentència del Suprem en sortirà una protesta social. I té clar, jo diria, que la pot aguantar uns mesos. La pregunta és: Està disposat a aguantar anys? Està disposat a aguantar un relleu de lideratges? A no tenir un interlocutor clar?

Segon punt. El cicle iniciat amb el referèndum de l'1-O es tanca amb la sentència i amb l'única convocatòria electoral que "queda": la del Parlament. I aquí hi ha l'altra pregunta a respondre. Què s'hi va a fer al Parlament? No en aquesta legislatura, sinó en les properes. Sabem que legislar i intentar canviar el sistema des de dins és gairebé impossible mentre el TC exerceixi de cocteleria antieconòmica. Cal doncs, simplement gestionar les escorrialles de l'Estat autonòmic i esperar que escampi? Que els partits que es presentin siguin clars. El 21-D no ho van ser. I si ho van ser, no em va arribar, disculpin.

Prossegueixo retrat: Diuen que estem dividits. En quantes parts? Perquè jo ja m'he perdut. En dues? En quatre? En centenars de parts d'opinions diferents? No serà que per una banda quan un problema polític no està resolt i alhora quan un moviment, també polític, s'amplia, sorgeixen nous matisos, idees i objectius col·laterals?A mi em sembla normal. I també incòmode. Els canvis ho són. Per si algú encara ho dubtava.

No m'agrada gaire parlar de què vol fer l'Estat perquè és perdre temps que hauríem de dedicar a què volen fer els catalans per resoldre la qüestió de l'autodeterminació. Però una cosa és segura: si fins fa dos anys mencionar l'article 155 era quasi un tabú, ara la seva aplicació forma part dels programes electorals. Aquest és el marc i la proposta.

En tot cas, les preguntes continuen sent les mateixes. Es pot liderar el dia a dia polític del país des de la presó o l'exili? Ho veig complicat. Malgrat això, deixeu-me dir que també enyoro les aportacions que haurien de fer la Marta Rovira i l'Anna Gabriel en públic.
Pregunta final: Com podem deixar de parlar de la independència de Catalunya? Exercint el dret a l'autodeterminació i assumint-ne col·lectivament el caràcter vinculant. Sembla fàcil oi? Quines ganes de deixar de ser independentista, tu.