En l’agenda tornen a sovintejar convocatòries amb la pregunta: i ara què? Aquest mateix matí he estat convidat a comentar en un acte organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana sobre quines bases l’independentisme ha d’assolir una nova hegemonia en el cicle electoral que s’acosta. Tot i que escric aquestes reflexions abans d’escoltar els altres intervinents, tinc clar que parlar de recuperar l’hegemonia és una bona manera de començar. Hi ha moments en què la pregunta decisiva d’un moviment polític no és quants diputats tindrà, ni quin percentatge de vot retindrà, ni tan sols quina capacitat conservarà de mobilitzar els seus més fidels.

La pregunta decisiva és una altra: és, serà, l’independentisme capaç de nou d’ordenar el debat públic? Serà capaç de fixar les preguntes centrals del país? Serà la seva mirada la que sintetitzarà el sentit comú majoritari de la ciutadania? O serà una altra mirada la que administrarà el sentiment majoritari de la ciutadania? Serà l’unitarisme espanyolista vestit de normalitat desballestadora qui imposarà la seva hegemonia? Al meu entendre, aquesta és avui la qüestió política central a Catalunya i serà la que definirà tot el cicle electoral que s’acosta i la pròpia sort de l’independentisme i del país.

Segurament, molts dirigents de les formacions polítiques estan pensant en termes de partit. Resistirem? Sobreviurem? Salvarem els mobles? S’esmerçaran en si mateixos, més a guanyar el seu contrincant nacional que no pas a respondre la pregunta clau: com l’independentisme pot tornar a ser hegemònic, és a dir, a pensar en els termes que poden donar solució als problemes de fons del país; és a dir, a tornar a convertir la independència no sols en una aspiració respectable, sinó en la millor resposta imaginable als inacabables i seriosos problemes col·lectius de la societat catalana.

Durant uns anys, l’independentisme va fregar l’hegemonia. Mai va arribar a posseir-la del tot, però la va tenir a tocar. Entre 2007 i 2017, i sobretot entre 2012 i 2017, l’independentisme va deixar de ser una opció lateral per convertir-se en el gran organitzador del debat públic català. Tant els partidaris com els adversaris giraven a l’entorn de la independència, de la sobirania, del referèndum, del dret a decidir, del mandat democràtic, d’urnes, d’institucions nacionals al servei del poble.

El sobiranisme no només creixia electoralment: imposava llenguatge, relat i horitzó. Fins i tot molts dels qui no compartien el destí final es veien obligats a moure’s dins del marc que l’independentisme havia definit. Aquest és el sentit fort de la paraula hegemonia. No es tracta només de governar. Ni tan sols de tenir majoria absoluta. Es tracta de definir què és normal, què és imaginable i què és discutible.

Antonio Gramsci ho va entendre com pocs. El problema de fons de Catalunya, s’admeti o no, és sempre el mateix: l’Estat intentant fer valdre el seu poder per sobre de la voluntat del poble català. L’Estat imposant hegemonia a través de la coerció.

A l’altre costat del tauler de joc polític, la societat catalana, o almenys una part significativa, tracta de construir un consens intern capaç de transformar el país. No a través dels interessos de les institucions de l’Estat, sinó des dels interessos i els anhels de la ciutadania. La independència —el país que defensa, les idees que expressa— serà de nou hegemònica quan, com deia Gramsci, se’n torni a parlar als cafès, a les escoles, als mitjans, a les converses de sobretaula i a la vida quotidiana.

Això és exactament el que va passar, en part, a Catalunya durant el cicle del procés. I això és exactament el que ha deixat de passar. Avui l’independentisme no estructura el debat central del país. Ha deixat de fixar les preguntes decisives. Ha perdut capacitat de marcar l’agenda i, en massa ocasions, es limita a reaccionar a l’agenda dels altres. Això expressa una hegemonia en declivi o en retrocés. El contrast és eloqüent. Fa una dècada, l’independentisme apareixia com una promesa de futur. Més enllà de les sigles i dels lideratges, expressava una visió de país amb força moral, amb ambició democràtica i amb una positivitat social tangible. Es percebia com una possibilitat real, no com una fantasia.

L’1 d’Octubre va ser el punt culminant d’aquell cicle: una de les grans victòries morals i cíviques del catalanisme contemporani. Una jornada que va relligar vida pública i vida privada, ideals col·lectius i anhels personals, joves i grans, treballadors i petits empresaris, dones i homes, catalans de sempre i nous ciutadans. Va ser una gran victòria contra les polítiques de l’Estat. Va ser una revolta democràtica de masses, sostinguda sobretot per classes mitjanes i treballadores, no per cap burgesia conspiradora, com predica l’espanyolisme.

I, tanmateix, aquell moment no es va saber consolidar. No va fallar la base social. No va fallar la naturalesa popular del moviment. No va fallar perquè fos una aventura d’uns quants irresponsables ni perquè s’hagués enganyat unes classes populars ingènues.

Aquesta és la lectura que l’espanyolisme ha treballat amb tenacitat per desacreditar el significat del cicle 2007-2017. El que va fallar va ser una altra cosa: alguns lideratges, la coherència política d’algunes formacions, la pèssima avaluació de la força real de l’Estat, la preparació tàctica, la internacionalització i, sobretot, la capacitat de convertir una hegemonia aconseguida al carrer en una batalla institucional més pròpia de l’estil del joc del go que no pas de l’escac i mat dels escacs.

Després del referèndum, l’independentisme polític va exhibir dubtes allà on calia claredat, desunió allà on calia una mínima direcció comuna i tacticisme partidista allà on calia altura de mires independentista. Va jugar una partida banal davant d’un Estat molt menys improvisador del que alguns havien suposat. I el resultat és conegut: repressió, judicialització, 155, persecució, exili, presó i, finalment, una lenta però efectiva reconstrucció de l’hegemonia espanyolista sota una paraula aparentment amable i profundament falsària: recuperar una normalitat de país.

Aquesta és una de les claus del moment actual. La normalitat no és neutral. No és un simple retorn a la gestió. No és una descompressió innocent del conflicte. La normalitat és el nom polític d’una operació de contrahegemonia. Emmascara un projecte d’Estat que combina coerció, judicialització i batalla cultural. Presenta Espanya com a marc natural de progrés, ordre i garantia de drets, mentre relega la catalanitat a una condició subalterna, folkloritzada o defensiva. Associa llengua de prestigi al castellà, ciutadania a espanyolitat i estabilitat a submissió institucional. I, mentrestant, consolida les dues qüestions clau per a l’Estat: mantenir el dèficit fiscal dels catalans en una lògica insostenible i destructiva, i continuar engrandint els efectes del seu complement inseparable: reduir Catalunya en termes nacionals tant com sigui possible.

Per això és important parlar en termes d’hegemonia. Perquè el que hi ha en joc és més profund. Catalunya no viu només una disputa entre partits. Viu sotmesa a una batalla cultural de gran calat. Una batalla, per dir-ho sense eufemismes, entre espanyolitat i catalanitat. Entre un projecte que vol integrar Catalunya com una part funcional, subordinada i desnacionalitzada d’Espanya, i un projecte que vol fer de Catalunya un subjecte polític amb capacitat de decidir el seu futur.

I és aquí que la majoria de l’independentisme està errant. Li està costant massa identificar el que va passar i el que està passant. No ha sabut fer una autocrítica intel·ligent. I, el que és pitjor, s’ha assumit, de manera més o menys vergonyant, el marc interpretatiu de l’adversari, segons el qual tot plegat va ser una enganyifa.

Recuperar la hegemonia suposa fer evident als propis catalans que la revolta catalana no s’ha acabat perquè no s’han acabat les causes que la van provocar. L’Estat centralista i monopolitzat per l’espanyolisme continua sent el mateix. La voluntat de destruir la nació dels catalans, a base de subordinar-la, és la mateixa. L’ofensiva cultural contra la llengua i la identitat està més viva que mai. L’obscurantisme davant del dèficit fiscal és tan eloqüent com sempre. La incapacitat de l’Estat per representar de manera justa els interessos de la societat catalana, en tot cas, s’agreuja diàriament. El conflicte continua, però sota la consigna de la normalitat desballestadora.

Aquest serà el gran problema del proper cicle electoral. Abans hi havia una expectativa. Hi havia un relat temporal. Hi havia una seqüència. Hi havia la sensació que el país caminava cap a algun lloc. Ara no. Ara manca resposta convincent a tres preguntes elementals: quin camí es proposa, amb quines etapes i amb quins riscos. Sense aquest horitzó mínim, la idea d’independència queda suspesa, com una veritat sentimental sense traducció pràctica. I cap hegemonia no es construeix sobre una suspensió indefinida.

Per això, si l’independentisme vol recuperar centralitat, no n’hi haurà prou amb esperar un desgast aliè, ni amb repetir consignes, ni amb apel·lar als convençuts. Cal una refundació. I no una refundació cosmètica, de lemes, congressos i relleus superficials. Cal una refundació crítica, tàctica, estratègica i moral de l’independentisme polític i social. Entendre bé el passat immediat, interpretar bé el moment present i construir un ideal de futur que torni a resultar engrescador i creïble.

Aquesta refundació passa, en primer lloc, per recuperar el sentit del que va ser la revolta catalana de 2007-2017. Va ser, en realitat, la gran mutació del catalanisme contemporani. Va ser una gran revolta dels catalans contra l’Estat. Va ser el moment en què una part decisiva de la societat catalana va concloure que l’autonomisme havia arribat al seu límit històric. El moment en què la idea d’Estat propi va aparèixer com l’única manera de relligar els grans objectius del catalanisme: democràcia, llibertat, llengua, autogovern, reconeixement nacional, prosperitat i benestar.

Recuperar aquest relat no vol dir esborrar errors. Vol dir exactament el contrari: situar-los bé. Autocrítica, sí; autodemolició, no. Cal dir amb claredat que van fallar lideratges, unitat, coherència, estratègia i internacionalització. Però també cal rebutjar sense vacil·lacions la caricatura que presenta aquell cicle com una maniobra frívola d’uns quants. Sense aquesta defensa del sentit democràtic i popular de la revolta, tota reconstrucció serà inviable, perquè el passat quedarà en mans de l’adversari.

La segona gran condició és centrar bé l’adversari. Sembla elemental, però no ho és gens. Una part important de la societat catalana no té clar quin és el problema principal que afronta el país. L’independentisme no sempre ho explica bé. El problema no és una abstracció anomenada Espanya. El problema és l’Estat espanyol com a estructura política, fiscal, cultural i institucional contrària als interessos de la societat catalana.mNo com a metàfora, sinó com a realitat. Un Estat que no arbitra democràticament interessos diferents, sinó que serveix de manera preferent un nucli dur de poder econòmic, polític i cultural concentrat sobretot al voltant de Madrid. Un Estat extractiu en termes fiscals i destructiu en termes nacionals.

Això obliga a una reformulació de fons. Catalunya no és només una nació sense Estat. És, sobretot, una nació sotmesa a un mal Estat. I aquesta diferència és decisiva, perquè obliga a pensar la independència no només com una qüestió d’identitat, sinó com una necessitat de supervivència nacional, de dignitat democràtica i de benestar col·lectiu. Si aquest diagnòstic no s’explica amb nitidesa, l’independentisme continuarà apareixent com una causa més, respectable però parcial, i no com la resposta estructural al mal encaix que malmet el país.

Ara bé, seria massa fàcil carregar-ho tot a l’Estat. També hi ha un problema intern, i profund. El problema dels catalans, en part, som nosaltres mateixos. Som una societat desorientada, amb classes treballadores i mitjanes sotmeses a pèrdua de renda, degradació de serveis públics, dificultats d’accés a l’habitatge, tensions derivades d’una immigració intensa i mal gestionada, i una creixent insatisfacció amb la política. Som una societat mal representada per l’Estat i mal defensada, massa vegades, pels propis partits catalans. I som també una societat civil que no ha sabut articular una resposta robusta a la fase de normalització conformista a què estem sotmesos.

Aquest és un altre punt decisiu. L’independentisme no recuperarà hegemonia només perquè tingui raó en el diagnòstic nacional. La recuperarà si torna a ser percebut com la millor manera d’ordenar el país en conjunt. Ha de passar de ser una causa a ser una solució; d’un bloc emocional a un projecte de país; d’una identitat política a un sentit comú compartit. I això només serà possible si connecta independència amb la vida concreta de la ciutadania: habitatge, salaris, escola, sanitat, seguretat, mobilitat, llengua, productivitat, benestar.

Aquí hi ha, probablement, la gran mancança dels darrers anys. La idea nacional ha quedat massa sovint desacoblada de les angoixes quotidianes d’una societat que demana respostes. Molta gent no espera èpica. Espera que el país funcioni. Espera administracions solvents, serveis públics eficients, millor mobilitat, més protecció de la llengua, institucions fiables, menys propaganda i més ordre. No ordre contra ningú, sinó ordre institucional, cívic i material. Si l’independentisme no és capaç de representar aquesta idea d’ordre democràtic en un món desordenat, difícilment tornarà a ser central.

Això exigeix, abans que res, credibilitat. Després de 2017, una part important de la societat percep objectius no assolits, estratègies contradictòries i promeses sense recorregut clar. Sense credibilitat, no hi ha hegemonia possible. Cal dir la veritat sobre els límits, els temps i les dificultats. Cal proposar un camí plausible, no només desitjable. Cal baixar la inflació retòrica i pujar la densitat estratègica. La confiança no es recupera amb exclamacions, sinó amb seriositat.

També cal reconstruir una majoria social nova. Aquest és un punt determinant. L’error seria creure que tot consisteix a reactivar els mateixos. No n’hi ha prou amb preservar els nuclis més fidels. Cal tornar a parlar a una societat més ampla: sectors populars, classes treballadores i mitjanes viuen en tensió. Els nous catalans no saben on viuen. Els joves viuen connectats a desconnexió. Això obliga a reformular codis, a eixamplar llenguatge, a parlar des d’una centralitat nacional i democràtica, no des d’una trinxera emocional.

És aquí on la catalanitat reapareix com a qüestió central. No com un recurs sentimental ni com una paraula decorativa, sinó com el coixí indispensable d’un projecte nacional engrescador. La catalanitat és el principi articulador que pot donar sentit a una nova hegemonia. No com una identitat tancada, sinó com una proposta de convivència i de país. Catalanitat vol dir llibertat nacional i personal, democràcia, justícia, igualtat, prosperitat, llengua, universalisme, republicanisme cívic, mediterraneïtat, esforç, diversitat i consciència de comunitat. Vol dir no reduir-nos a consumidors ni a administrats, sinó pensar-nos com a ciutadans d’un país que vol governar-se a si mateix.

Aquest és el punt on el catalanisme, actualitzat, és imprescindible. Històricament, el catalanisme ha estat l’expressió ideològica més sòlida dels interessos de les classes treballadores i mitjanes del país. Però avui no n’hi ha prou amb repetir el vell repertori. Cal posar-lo al dia per a la Catalunya dels deu milions. Això vol dir incorporar amb tota claredat els reptes de l’habitatge, la mobilitat, la seguretat, la hiperconnectivitat digital, la globalitat econòmica i la dimensió metropolitana del país. Vol dir pensar Catalunya com un país de ciutats, com una xarxa de nodes interdependents, amb Barcelona com a servidor central i no com a capital desvinculada de la nació. Vol dir unir capital i país en un mateix projecte nacional. En aquest sentit, l’independentisme hauria d’evitar dues temptacions igualment destructives. La primera és la resignació autonomista: administrar el present sense cap horitzó, com si el conflicte hagués caducat.

La segona és la imitació del nacionalpopulisme: deixar-se arrossegar cap a una política reactiva, especialment en immigració i identitat, a remolc de l’extrema dreta. Si l’independentisme vol ser hegemònic, només pot ser-ho des d’una centralitat nacional i democràtica. No serà mai projecte majoritari si es converteix en una còpia menor d’altres ressentiments.

Però cap d’aquestes reformulacions serà viable si l’espai independentista continua presentant-se com una suma de maquinàries partidistes. La competència destructiva entre ERC i Junts, el maximalisme impotent d’alguns sectors, la incapacitat de formular mínims compartits, la tendència a convertir cada discrepància en una batalla existencial: tot això erosiona la possibilitat mateixa de recuperar confiança.

No cal una unitat litúrgica. No cal una candidatura única. Però sí una treva estratègica. Sí un programa de mínims comú. Sí la decisió de no destruir-se als ajuntaments. Sí la consciència que no es pot continuar regalant al PSC el paper d’única força adulta i governable del sistema. De fet, si hi ha un espai on la reconstrucció de l’hegemonia pot començar de debò és el món local. No començarà amb una proclama abstracta ni amb una nova operació d’enginyeria partidària. Començarà en pobles i ciutats, amb alcaldies solvents, lideratges arrelats, pactes intel·ligents, agenda de proximitat i capacitat de gestió.

Les municipals de 2027 poden ser, en aquest sentit, un test territorial determinant. Si el sobiranisme hi arriba reproduint la lògica de bloc contra bloc, en sortirà més dèbil. Si hi arriba amb una mínima cultura de cooperació, pot començar a reconstruir una credibilitat de base sense la qual cap relat nacional aguantarà.

A més, cal fer transversal el conflicte amb l’Estat. No com una subhasta permanent de greuges entre partits, sinó com un fil conductor del projecte de país. Aquí hi ha dues eines que l’independentisme hauria de convertir en centrals: el dèficit fiscal, explicat de manera constant, didàctica i connectada amb la vida material de la gent; i l’elaboració d’un pressupost real d’Estat català, capaç de visualitzar què podria fer el país amb plenes eines de sobirania. No com a propaganda, sinó com a instrument de pedagogia política. El projecte nacional, la catalanitat i les polítiques de contraestat han d’anar plegades.

En última instància, la pregunta és simple, encara que la resposta sigui difícil. Qui pot tornar a convèncer una societat cansada, escèptica i plural que la independència no és només un desig, sinó una necessitat útil? Qui pot transmetre horitzó sense vendre fum? Qui pot tornar a fer de l’independentisme no una identitat de resistència, sinó una proposta dirigent?

No ho farà qui tingui més ràbia. No ho farà qui cridi més. No ho farà qui s’atrinxeri en la nostàlgia ni qui exploti el ressentiment. Ho farà qui sàpiga unir llibertat nacional i benestar quotidià. Qui sàpiga explicar que la qüestió catalana no és una obsessió simbòlica, sinó una qüestió de qualitat democràtica, d’eficàcia institucional, de prosperitat i de dignitat col·lectiva. Qui sigui capaç de presentar la independència com la millor manera de governar millor Catalunya.

Per això la clau del pròxim cicle no és resistir. És tornar a convèncer. Convèncer els qui dubten. Convèncer els qui es van desconnectar. Convèncer els qui no demanen gestes, sinó sentit. Convèncer, en definitiva, que l’independentisme només recuperarà l’hegemonia si torna a ser útil, creïble i moralment ambiciós. Útil per governar millor. Creïble per unir llibertat nacional i vida quotidiana. Moralment ambiciós per oferir un país més cohesionat, més pròsper i més català. L’hegemonia no la recuperarà un independentisme que administri la derrota, sinó qui sàpiga tornar a obrir futur.