Fa un parell de setmanes, un grup d’economistes catalans van presentar l’Informe Fènix, un estudi que analitza l’economia catalana i conclou que és una economia poc productiva, amb sectors altament subvencionats i amb el que ells defineixen com un problema d’immigració poc qualificada. Tot i les seves conclusions, declaren que no és un informe amb consideracions polítiques i que la seva aproximació a la immigració és economicista, no des d’un punt de vista de drets humans. Així i tot, la seva anàlisi té forts components polítics que condicionen les seves recomanacions i que convé llegir amb una visió crítica.

Segons l’informe, l’economia catalana ha crescut a base de sectors poc productius i altament subvencionats, sobretot impulsats per immigració que ha estat absorbida per aquests sectors. Els autors apunten que, tot i el creixement del PIB català de les últimes dècades, el PIB per càpita s’ha mantingut molt més baix que altres regions europees similars. Segons els autors, sectors poc productius han crescut més i més ràpid que altres sectors més productius, de manera que la productivitat mitjana de l’economia catalana ha disminuït.

A més, parlen de sectors i llocs de treball altament subvencionats, és a dir, sectors on “les aportacions a la seguretat social efectuades – pel treballador i per l’empresa – més els impostos directes i indirectes que paga el treballador, no cobreixen el cost dels serveis públics que el treballador i la seva família consumeixen”. Finalment, tot i no tenir una secció específica per la immigració, conclouen que a Catalunya és poc qualificada i concentrada en sectors poc productius i altament subvencionats.

L’informe proposa eliminar el tractament fiscal favorable als sectors altament subvencionats, desincentivar l’ús dels contractes fixos-discontinus, augmentar el salari mínim interprofessional (SMI) per frenar el creixement dels sectors subvencionats, gestionar la immigració prioritzant l’altament qualificada i reduir la capacitat turística, entre d’altres. No s’explica, però, com aquestes propostes pretenen solucionar els problemes identificats en l’informe ni com serien d’eficaces. A més, l’informe ignora aspectes rellevants com el rol de les empreses i el mercat o la llei d’estrangeria a l’hora de crear llocs de treball mal remunerats o promocionar sectors poc productius.

L'anàlisi de la productivitat es basa en el PIB, una mesura que ha demostrat ser deficient a l’hora de valorar el funcionament d’una economia. El PIB comptabilitza el valor de mercat de béns i serveis, però no el seu valor social. Per definició, una economia centrada en la indústria dels combustibles fòssils i armament, que tenen un preu de mercat elevat, tindrà un PIB més elevat que una economia centrada en els serveis de cura i conservació del medi ambient; tot i que la segona té un valor social més alt. Per tant, quan en l’anàlisi s'assenyala que Catalunya ha perdut productivitat, val la pena analitzar si això és degut al fet que l’economia ha virat cap a la producció de béns i serveis menys valorats pel mercat, però amb valor social més elevat.

Per exemple, la tala d’un bosc per produir fusta per construir habitatges de luxe augmenta el PIB considerablement, mentre que la conservació del bosc quasi no contribueix al PIB. De fet, a l’informe es menciona que el sector immobiliari i el financer són sectors amb productivitat molt alta, però que immobilitzen capital i generen poc valor social. Per tant, quan parlem de promocionar sectors més productius, hauríem de valorar també el seu impacte social i ecològic, si no, correm el risc de promocionar sectors que impacten negativament la qualitat de vida de la societat catalana.

El debat sobre sectors altament subvencionats és limitat també, ja que ignora el rol de les empreses i el repartiment dels beneficis. S’assenyala el problema dels salaris massa baixos, però no s’assenyala qui decideix establir aquests salaris. Proposen augmentar l'SMI, però no quina hauria de ser aquesta pujada. De fet, si ha de ser suficient per cobrir el cost social, en molts casos el salari s’hauria de quasi doblar. Assegurar que el salari permet cobrir les necessitats bàsiques hauria de ser una prioritat política sempre, però aquest enfocament responsabilitza únicament el treballador o treballadora de cobrir el cost social, ignorant que les empreses també es beneficien de les prestacions públiques.

L’informe se centra en les prestacions de sanitat, ensenyament, dependència, ordre públic i administració de justícia, serveis dels quals totes les empreses es beneficien extensament. Una societat sana es tradueix en treballadores i consumidores sanes, amb més capacitat de treballar i consumir; una societat educada es tradueix en millors relacions interpersonals, pau social i avenços socials i tecnològics; un sistema de prestacions de dependència permet una millor conciliació entre la vida laboral i personal i millor qualitat de vida; i finalment, l’ordre públic i l’administració de justícia es tradueixen en activitats mercantils més segures i pròsperes. En l’informe, però, no es fa cap referència a com els beneficis empresarials també haurien de contribuir a sufragar aquest cost social, a través de l’impost de societats o impostos com els de les grans fortunes o als beneficis de les banques. 

L'anàlisi del procés migratori es presenta com “economicista” i no polític, però és un discurs racista. Tracta la immigració com un monòlit i la classifica com a no qualificada, quan en realitat una gran part de les persones migrants tenen estudis superiors que els van permetre migrar, però que no són reconeguts al territori català, impedint-los accedir a feines més ben remunerades. L’informe proposar controlar la immigració perquè asseguren que l’oferta de persones disposades a treballar per salaris baixos, tot i que superiors als del seu país d'origen, és “il·limitada”.

Un altre cop s’assenyala a les persones treballadores, migrants en aquest cas, com a responsables sense posar el focus en empresaris i empresàries que s’aprofiten d’un sistema legal racista per oferir treballs en condicions precàries a persones amb menys recursos i xarxes de suport. Proposen limitar la immigració a aquella altament qualificada, ignorant que migrar és un dret universal i cap anàlisi “economicista” pot estar per damunt dels drets humans. A més, conclouen que aquesta limitació de la immigració beneficiaria el mercat de l'habitatge i el català, un altre cop assenyalant les persones migrants com a responsables del problema i ignorant la complexitat i la responsabilitat de les polítiques públiques tant en el mercat de l’habitatge com en la defensa i promoció de la llengua catalana.

L’informe no ha tingut gaire repercussió, segurament perquè és limitat a l’hora d’analitzar qüestions tan complexes. Els autors ja avisen que se centren només en certs aspectes, per facilitar la comprensió del text, però no poden defensar que no és un informe polític. Centrar-se en certes qüestions i analitzar certs factors, ignorant-ne d’altres, és una decisió política. Qualsevol anàlisi econòmica és polític, ja que el mateix sistema econòmic és una decisió política, el capitalisme no és un procés natural, i qualsevol estudi de l’economia que es presenti com apolític serà enganyós. Necessitem estudis que qüestionin la informació que ens dona el PIB i el valor social de les activitats, la distribució dels beneficis i el racisme de les institucions i lleis per dissenyar societats resilients, solidàries i diverses.