Les pressions i les tensions internes al PSOE es multipliquen. S’acosten les eleccions municipals i la majoria dels candidats del partit són conscients que els resultats els seran adversos i que la gestió de José Luis Rodríguez Zapatero n’és en bona part responsable. No és estrany, doncs, que els mítings on hi ha prevista la presència del secretari general del partit acabin suspesos sense més explicació. O que els moviments d’aquells que el volen succeir hagin adquirit la categoria de preprimàries, un concepte escabrós en una força política que ha acabat convertint la necessita imperiosa en més que dubtosa virtut.

 

La majoria dels dirigents socialistes, doncs, s’estimarien més que Zapatero fes pública la intenció de no tornar-se a presentar a les eleccions del març de l’any vinent com més aviat millor. Seria un pal•liatiu, al seu entendre, que podria suavitzar la revenja electoral del pròxim mes de maig. Però la unanimitat no és tan contundent quan es tracta de defensar l’avançament de les eleccions generals i encara menys en la definició del candidat a la presidència del govern espanyol. Si bé tothom veu cremat el seu secretari general actual, ningú considera cap ganga Carme Chacón o Alfredo Pérez Rubalcaba. Com que el risc de guerra civil i llarga postguerra són evidents, la majoria ajorna decisions i considera la “interinitat” de Zapatero com el mal menor.

 

Enfront de la incertesa i l’hostilitat de les pròpies files contrasta de manera descarnada el suport que José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir dissabte a la Moncloa en la reunió amb els grans empresaris espanyols. La majoria van aplaudir les reformes que fins ara ha engaltat el president, li van demanar que apliqui amb contundència la flexibilització laboral que els ha promès i li van exigir que aguanti fins a exhaurir la legislatura. La gran patronal no té res a retraure a Zapatero. Més aviat al contrari. Les mesures que ha encadenat el govern en els darrers mesos els han beneficiat. A més, l’economia espanyola ha recuperat un cert prestigi internacional i el seu govern ja no es considerat un insolvent impenitent. Una altra cosa opinen els petits empresaris i els autònoms –és a dir, la gran majoria del teixit productiu-, però aquests no caben als salons de la Moncloa. Ni hi són convidats. Qui ho havia de dir! Mentre Mariano Rajoy brama debades i exigeix eleccions avançades, els grans empresaris han esdevingut els grans avaladors de la política d’un govern presumptament socialista. “Defensa de l’estat del benestar”, que en deia abans Zapatero.