L’escriptor i president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, Carles Duarte, ha obert per enèsima vegada el mateix debat. Afirma Duarte que el Premi Nacional de Cultura, en la modalitat de Literatura, hauria de poder ser atorgat a un autor en castellà perquè “no és un premi de literatura en català”. El president del CoNCA –que és la institució encarregada d’atorgar aquests reconeixements– posa com a exemple la modalitat de cinema, que enguany ha premiat Iñaki Lacuesta, "el qual roda films en castellà”. L’afirmació és dubtosa i l’exemple no és bo. Potser és aquest cronista qui no en coneix bé les bases. O potser és el mateix Carles Duarte. I se les hauria de saber de memòria. Pel que sembla i segons assenyalen, en el cas del Premi Nacional referit a l’àmbit literari el guardó es concedirà “a l’autor o autora de la millor obra literària en català, en les diferents modalitats de creació, o a l’autor o autora de la millor traducció al català d’obres literàries en altres llengües”.

Aquesta premissa –que l’escriptor o artista premiat s’expressi en català– només apareix especificada en les modalitats de literatura, projecció social i periodisme. No és així, per contra, en altres gèneres que podien estar condicionats de la mateixa manera. Els premis nacionals de teatre, audiovisual, cinema, circ o còmic, per exemple, no especifiquen la llengua del creador.

Atenent-se estrictament a les bases, doncs, Javier Cercas, Juan Marsé o Eduardo Mendoza, per exemple, no poden guanyar el Premi Nacional de Literatura. Això no vol dir que no siguin magnífics escriptors. Ni que no se’l mereixin. Vol dir, senzillament, que no escriuen en català. De la mateixa manera que Jaume Cabré o Albert Sánchez Piñol –almenys fins aquest any– no podien aspirar a guanyar el Premi Cervantes de Literatura. No perquè no se’l mereixin, ni tampoc perquè el govern espanyol menyspreï els autors en català –que també pot ser–, sinó perquè el guardó està pensat per a la literatura espanyola. Tot i que en aquest cas sí que se’n podria fer una altra interpretació. El Cervantes es concedeix als millors autors de “las letras hispánicas”. I com a lletres “hispàniques” es podrien entendre també les catalanes, les basques o les gallegues. Però el cas és que els organitzadors no ho entenen així. D’aquesta manera, li ha estat concedit a Juan Marsé, però no el podria guanyar Quim Monzó.

Si Carles Duarte considera que el Premi Nacional de Cultura s’hauria de poder lliurar a un escriptor en castellà, hauria, doncs, de canviar-ne les bases. I no passa res. D’aquesta manera, el guardó s’equipararia al seu homòleg de cinema o de teatre. Una altra cosa és si la correcció d’una “injustícia”, com interpreta el president del ConCA, no n’engrandiria encara més una altra. Perquè en aquest país –i tothom hi està d’acord; també els escriptors en castellà– qui les passa més magres és la literatura catalana.

Aquest debat n’ha obert un altre, que ja hauria d’haver estat superat. Què és literatura catalana? La que s’expressa en català. Com literatura anglesa és la que s’expressa en anglès o francesa la que s’expressa en francès. El concepte “cultura catalana” és molt més obert i admet altres interpretacions menys rígides. Juan Marsé és un autor de la literatura catalana? Òbviament, no. Pertany a la cultura catalana? Del tot, per mèrit propi. És català? Això depèn exclusivament d’ell. Com Joan Francesc Mira serà un escriptor català només si ell se’n sent. Malgrat que escrigui en català i visqui on visqui.