El 1984, tot just guanyar Jordi Pujol les eleccions catalanes, va esclatar (casualment?) el cas Banca Catalana, que va mirar de dur el llavors president a la garjola. Al final, judicialment parlant, tot va acabar en no-res per a ell. Veurem què passa amb el cas ITV, que va esclatar tot just (casualment?) un dia després de culminar el congrés de CDC amb Oriol Pujol de nou secretari general. La investigació ha implicat polítics propers a Pujol, que d'altra banda ja són en llibertat (amb càrrecs en algun cas).

El Jordi Pujol del 1984 es confirmava con la gran “anomalia” de l'Espanya de les autonomies, amb majoria absoluta enfront d'uns socialistes daltabaixats i d'una dreta espanyola microscòpica. L'anomalia sonava clarament a perill i n'hi va haver que pensaren en posar-hi aturador per la via ràpida. La del desprestigi i l'estigma penal.

L'Oriol Pujol del 2012 que surt secretari general d'un congrés de Convergència que ha apostat decididament per l'estat propi per a Catalunya també encarna per a uns quants a Espanya una “anomalia” respecte de la trajectòria d'un partit al qual fins ara molts trobaven que tenien controlat dins d'un cert ordre. El temps dirà si això de les ITV va gaire enllà o si queda bàsicament com un avís per a navegants de can CiU i més enllà.

A CiU n'hi ha que tenen la convicció que això no ha fet més que començar. A d'altres partits com ERC n'hi ha que hi han deixat la pell (política) en els anys que personificaven com pocs l'“anomalia”. Per què haurien de ser menys, els convergents? Dependrà del grau d'acció i de convicció que posin en el seu camí vers la “transició nacional”. Amb ERC es va afluixar quan va deixar de ser percebuda com a perill. Malauradament, en aquest sentit, el volum dels lladrucs i la duresa de les mossegades que es dediquin a Artur Mas, Pujol i els seus ens en mostrarà el seu bon ritme, o tot el contrari.