Escrivia mesos enrere Joan Rusiñol que a Madrid només coneixen l’estiu i l’hivern, i la política segueix el mateix patró. El govern espanyol, que va liquidar per la via del 155 l'autonomia catalana després de mesos d'hibernar en la recerca de solucions dialogades, ha capitanejat una estratègia d'Estat per diluir el procés. La Moncloa va activar el rodet de les estructures policials, judicials i diplomàtiques, també les monàrquiques, no només per frustrar l'horitzó republicà sinó per evitar que el sobiranisme torni a avançar com ho ha fet els últims anys. L'Estat, en definitiva, ha exercit el poder que ostenta. Tot. Poc li ha importat la desconnexió emocional amb Espanya d'un ampli segment de la societat catalana -pràcticament la meitat-, que guarda a la retina les agressions de l'1 d'octubre i ara se sent amenaçat amb els atacs a la immersió lingüística.

L'Estat aplica la legalitat creient que també disposa de legitimitat. I desplega el seu poder. El poder que es veu capacitat per transformar un model educatiu sense necessitat de debat ni consens previ, amb l'únic argument de les competències obtingudes a partir d'un article de la Constitució d'execució excepcional. El poder que dictamina qui disposa de llibertat i qui continua a la presó sense necessitat d'atendre als fets ni a les declaracions. El poder que perdona o criminalitza pensant en la unitat indivisible d'Espanya. Aquesta Espanya que, a ulls del PP, és més forta si nega la diversitat. Un poder gens moderat, per cert.

Llarena personifica aquests dies tot aquest poder arbitrari que projecta l'Estat en relació a Catalunya. Les resolucions vinculades a Marta Rovira i Marta Pascal -llibertat sota fiança de 60.000 euros per a la primera i sense càrrecs per a la segona- exemplifiquen amb quina discrecionalitat s'actua en relació als dirigents sobiranistes. Resulta paradoxal que els informes de la Guàrdia Civil impliquin Rovira de principi a fi en les decisions que van conduir a la celebració del referèndum i la declaració de la República -i que en aquest cas acabi sense una petició de mesures cautelars-, mentre a Joaquim Forn -també assenyalat pels informes policials- se li negui la llibertat tot i haver fet tots els passos necessaris davant del Suprem per revertir la situació de presó preventiva. Divendres serà el torn de Josep Lluís Trapero a l'Audiència Nacional, i cal no descartar cap desenllaç. 
 
La política a Catalunya es fa en l'estret marge que deixen les interlocutòries. La setmana de declaracions situarà en un segon terme les negociacions de la investidura, condicionades pels impactes de les decisions judicials. Faria bé l'independentisme de no posposar més les decisions. La dreta espanyola, amb l'escut dels aparells de l'Estat, ja ha demostrat estar disposada a aprofitar l'escletxa del 155 per penetrar en el nucli de l'autogovern: escola, llengua i mitjans. Davant d'un poder assedegat, val més alçar un contrapoder. I aquest contrapoder passa per tenir Govern i un president al Palau de la Generalitat.