La causa contra el procés ha deixat en evidència el poder judicial espanyol i, de retruc, l’Estat, abocat a una gestió maldestre del conflicte que ha fet emergir la seva immaduresa democràtica. Deixant de banda la vulneració reiterada de drets polítics dels processats i les sortides de to d’un jutge que ha equiparat la reiteració delictiva a la participació política i a la llibertat de pensament, i que ha arribat a amenaçar investigats (“Si vol la processo per rebel·lió també”, va etzibar-li a Boya), el relat s’ha demostrat inconsistent fora del marc espanyol. Un fet reconegut pel mateix Llarena, que en la darrera interlocutòria ha admès que no podrà jutjar Puigdemont i la resta d’exiliats si no prosperen les euroordres. Alemanya ja ha descartat el delicte de rebel·lió i sedició, i només accepta extradir Puigdemont per malversació. 

Amb tot, el Suprem ha tornat a demostrar no tenir recança a interferir en la política tot i posar en entredit, de nou, la separació de poders. Tot plegat quan no fa ni quatre mesos de l’advertiment de l’ONU a l’Estat instant-lo a garantir els drets polítics de Jordi Sànchez en l’admissió a tràmit de la seva demanda pel veto a la investidura.

L'alt tribunal ha suspès ara els diputats processats per rebel·lió, deixant a l'aire només la decisió sobre Toni Comín, que està pendent de recurs. La mesura de la suspensió -convé recordar-ho- va ser anticipada pel llavors ministre de Justícia, Rafael Catalá, qui va revelar les intencions del jutge instructor quan encara no hi havia cap indici de processament i planaven els dubtes jurídics sobre la rocambolesca maniobra que el magistrat hauria de fer per apartar políticament els empresonats i exiliats. Perquè, de fet, la llei d'enjudiciament criminal preveu la suspensió per a processats per terrorisme, banda criminal o rebel·lió "mentre duri la seva situació de presó", una puntualització que requereix una interpretació forçada en el cas dels exiliats. 

Dit i fet. Llarena marxa de vacances amb la instrucció tancada i sis diputats independentistes sense dret a vot ni sou. Un fet que deixaria en minoria l’independentisme en cas que els diputats suspesos no renunciessin als escons. Per ara el Parlament no contempla aquesta possibilitat i estudia els mecanismes per preservar els drets polítics dels diputats. I és que, per una banda, el reglament fixa que la suspensió sigui votada per majoria absoluta de la cambra. Però, per l’altra, la normativa no preveu que es pugui revocar una suspensió ordenada per un jutge. Davant d’aquest atzucac, el mateix Llarena proposa una fórmula insòlita i no prevista al reglament, que és que els diputats siguin substituïts temporalment.

Tot plegat suposa un nou despropòsit que despulla l’argument de la independència del poder judicial rere el qual Sánchez s’ha escudat per avalar la judicialització del conflicte. I és que parlar de separació de poders a aquestes alçades resulta francament grotesc. I més encara després de la petició del Suprem instant el govern espanyol a pressionar Bèlgica perquè defensi Llarena. “Per garantir la integritat de l’acció de l’Estat”, reclama l’alt tribunal que ja ha rebut el suport de l'executiu de Sánchez.  

El govern espanyol no pot admetre la naturalesa política del conflicte sense esmenar l’estratègia de judicialització, que ha acabat empresonant i apartant representants de la ciutadania.