Darrerament, he tingut oportunitat de passejar i feinejar una mica per Madrid i, sobretot, de poder parlar amb gent diversa del món de la política i de l’economia de la Villa y Corte i el seu punt de vista sempre és peculiar. O potser el meu, el nostre, el que ells detecten com a provincià. És tot de gent que veia fet un govern d’Alberto Núñez Feijóo a Espanya, fins i tot els progres. Els més entusiastes de la cosa creien que fins i tot no caldria sumar Vox en qualsevol equació. I no. S’esperaven un mal resultat de l’independentisme a Catalunya, com va passar, i un bon resultat socialista -però no tant- mentre que creien que el PP pujaria aquí, ja que venien del pou d’on venien. De la mateixa manera que el futbol és un joc d’onze contra onze on sempre guanya Alemanya, a Pedro Sánchez no te l’acabes de treure mai de sobre. No només això, sinó que és molt probable que torni a ser president del govern d’Espanya. Aquest comentari setmanes després no aporta gaire al lector, tret que just arribi de Mart o, pitjor encara, d’unes vacances sense internet. Però el que sí que vull destacar és que he detectat que a Espanya ningú parla amb ningú (aquí ens passa una mica igual, però sembla que tant ens fa). Que la batalla per la puresa no només es manté, creix sobremanera com veiem amb les fugides/assassinats de personatges com Iván Espinosa de los Monteros o Pablo Echenique.
 
No soc tan naïf com es pensen, la política -com diu una que en sap- és com els Jocs de la Fam. Amics, enemics i companys de partit. Però el que em preocupa no és que les diferents formacions polítiques s’enceguin en la seva sordesa. Bé, una mica sí. Perquè cada cop hi ha menys canals de diàleg que se’n diu, menys dinars discrets, menys missatges de mòbil. El que és més gros és que la batalla del ‘meus’ contra ‘seus’ o de ‘nostres’ contra ‘els altres’ ha enquistat qualsevol debat. Ni a Catalunya ni a Espanya sembla possible cap intercanvi. A veure, que sectarisme sempre n'hi ha hagut, què t’empatolles. Però jo parlo de no tenir en compte l’adversari. És un totalitarisme a petita escala, però repartit a tots els barris. Que no accepta rivals, ni dualitats. Passa en la política sí, en els debats universitaris sobre Sociologia i també en els fills que criden als seus pares amb exigència en qualsevol platja del país.
 
Això de la campanya permanent s’atribueix a Ronald Reagan, però és més antic que Ciceró. La campanya comença l'endemà que se celebren les eleccions, un bucle infinit tan gasiu que ja no permet determinar quins són els cicles electorals. Sovint no sabem què votem. Només a les municipals hi ha un punt d’interès afegit per allò de la proximitat i saber on aparca el cotxe l’alcalde.
 
I tot amb l’economia dopada, amb unes xifres d’atur que xoquen amb les d’ocupació, amb una sempre incòmoda dependència del turisme mentre les xifres del sector industrial fan tancar els ulls. Que sí que el govern dels yolifans presenta uns números 'estupendos'. I jo fa setmanes que dic que dilluns començo el règim. I aquí quan tot va bé el conseller de torn fa rodes de premsa i quan no va bé doncs seguim sense saber qui és ni com es diu. I això afecta a tots i a tothom, sobretot als que més els hi costa arribar a final de mes que només s’alimenten de promeses i propaganda. Em direu que fa molt de temps que funciona així. D’acord, però llavors que no molestin, o bé que s’hi posin de debò.