La llengua catalana té una mala salut de ferro des de fa segles, però darrerament mostra símptomes clars d’una anèmia preocupant. La pressió demogràfica és enorme i la immigració dels últims 20 anys, sumada a la del segle XX, ha deixat els parlants de llengua materna catalana en minoria. El flirteig polític amb la idea estranya d’un independentisme no nacionalista ha afeblit el compromís de molts catalans amb la llengua i ha afluixat l’empenta per la immersió a l'escola. L'ofensiva judicial de l'Estat contra la llengua a les aules ha esquerdat el sistema i les vies d'aigua comencen a ser excessives. Més greu encara, per primera vegada la transmissió generacional ha entrat en dificultats perquè en algunes parelles bilingües la pressió ambiental fa que el castellà s'imposi com a llengua familiar. Les escenes de pares catalanoparlants que reben dels fills respostes en castellà són alguna cosa més que una anècdota tràgica.

Res no està perdut, els anys de la normalització i la seva inèrcia han dotat el país amb algunes fortaleses per encarar aquesta alerta, però caldria una reacció nacional que torni a convertir la llengua en una prioritat. És urgent i indispensable que s’assumeixin les dificultats, s’encarin els riscos, es mobilitzin recursos i es prenguin mesures per evitar que la residualització progressiva acabi creuant un punt de no retorn. Consciència i compromís, noves idees i projectes ambiciosos. Recursos nous per a realitats noves.
 
Consciència i compromís. Una mica més d’una tercera part dels catalans tenen el català com a llengua materna, la meitat dels catalans el fa servir habitualment en el seu dia a dia, i dos de cada tres el saben parlar. La llengua ha de tornar a ser alguna cosa més que una eina de comunicació, perquè ho és, i caldrà una crida a la complicitat de tots aquests parlants si el català ha de navegar les properes dècades sense naufragar. Cada parlant, cada conversa, cada retolació comercial i cada xarxa social compta si el català ha de recuperar presència, guanyar prestigi i ser necessari per obrir-se camí a Catalunya. La consciència lingüística i el compromís amb la llengua han de tornar als discursos polítics, a la música i l’art, als articles de premsa i al cor de la gent.

Repensar la immersió per recuperar l’escola. Els resultats educatius i el retrocés lingüístic fan cada cop més difícil repetir que l’escola catalana és un model d’èxit. Potser ho era, però fa anys que l’assoliment no és satisfactori i necessita millorar. L’escola és i ha de ser un dels principals espais d’impuls lingüístic, però la idea que la immersió ho salvarà tot de forma màgica s’hauria d’anar abandonant. Noves idees, nous projectes. Potser una part de la solució és abans de l’escola tal com l’assumim avui, en un esforç de país per universalitzar l’educació de 0 a 3 anys, convertint-la en la porta d’entrada de la canalla a la llengua en el millor moment per fer-ho. Afegir la raó de llengua a les raons socials i educatives que ho justifiquen. Abocar-hi recursos i fer-ne una prioritat nacional.
 
Noves idees i nous projectes, però també marcs i recursos que donin eines als catalanoparlants per defensar i promoure la llengua en un entorn que no sempre és fàcil i amable. Discurs polític i campanyes que ofereixin arguments i guia als catalanoparlants quan es troben que algú els demana que canviïn de llengua en un acte públic o quan topen amb una empresa o un comerç que ignora el català per desconeixement o per peresa. Aprendre de nou, col·lectivament, a combinar l’exigència amb l’abraçada. Reforçar-nos per reforçar la llengua. Reforçar la llengua per reforçar-nos.