Aquí i arreu, qualsevol procés per a la normalitat d’ús d’una llengua és polític. I el procés de normalització lingüística en l’àmbit dels Països Catalans travessa uns moments especialment crítics, perquè es van fent cada cop més palesos els neguits seriosos sobre el futur de la llengua al Principat, a les Balears, al País Valencià, a la Franja i a la Catalunya Nord. No ens enganyem: hi ha una tendència a obviar reflexions dirigides a aclarir en què consisteix la realitat que s’afronta i què ha de ser allò imprescindible per poder assegurar que els obstacles es van superant.

Informava aquest mateix diari que a les biblioteques de la demarcació de Barcelona, excepte en la literatura infantil i juvenil, els títols en castellà són més nombrosos que en català; els ciutadans denuncien l’atenció en castellà, si bé puntual, en alguns serveis de l’administració catalana i en alguns establiments de restauració, que es neguen a atendre en català, però sembla ser, segons notícia d’El Punt Avui que només un set per cent de les denúncies per vulneració de drets lingüístics acaben en sanció. Les denúncies de Trànsit són totes sancionades: totes. Diferent tractament de les lleis? És així que es manipula la consciència col·lectiva, i es condueix a la confusió: un acaba essent incapaç de delimitar els problemes i, consegüentment, estranyant-se’n progressivament i perillosament. Què vol dir això?

Doncs que la nostra identitat es ressent d’inconcrecions en el sentit que som una nació, però com que administrativament en l’arquitectura de l’Estat Catalunya és una peça entre disset, aquest fet ens obliga a viure en una paradoxa. I hem de dir prou, i activar-lo políticament, aquest prou. La normalització lingüística s’explica a través d’interpretacions variades i no sempre harmòniques ni conciliables. També lingüísticament, ens trobem en una etapa en què la consideració de la realitat sencera s’haurà d’analitzar des de l’òptica de l’Europa d’avui.

Però des de Catalunya ens hi adrecem, a l’Europa dels estats, de la mà d’una política conduïda pel govern d’Espanya, que cada dia es mostra menys entusiasta de les realitats diferenciades amb què compta. Per això ara més que mai cal que Europa reconegui cada peça del mosaic que formem entre tots els pobles, perquè avançar en el progrés vol dir créixer especialment en la solidaritat entre els pobles, en la capacitat de respecte, de comprensió i de tolerància mútues, en la capacitat de viure en llibertat. Una altra cosa és malversar temps i esforços i exercir prepotència en el domini dels poderosos damunt dels desposseïts.

Per posar un exemple, no s’ha de poder, des de les més altes instàncies institucionals catalanes, referir-se a la Catalunya Nord dient “demarcació del sud de França amb vincles històrics amb Catalunya”, perquè no dir-ne Catalunya Nord, de les comarques catalanes avui sota administració francesa, no els nega la catalanitat, però sí que demostra un desconeixement de la història del país de qui se’n serveix, de tota aquesta paràfrasi o circumloqui, i aquest desconeixement qui es dedica a la política no se’l pot permetre. De tota manera, tinguem en compte que s’ha de tenir sentit de què és sagrat per cometre sacrilegi, i s’ha de creure en el culte per poder-lo profanar. Si un director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, en representació del Govern de Catalunya,  no té consciència de l’àmbit lingüístic i cultural català, què hi fa, a Perpinyà?

Una altra raó, doncs, perquè catalans volem la nació amb estat i el poble amb llengua sense cap altra d’hegemònica. Sempre conscients que la normalitat d’ús social és de nosaltres de qui depèn, en tot l’àmbit dels Països Catalans.  I aquestes nostres voluntats hem de fer que portin implícites les urgències, ara ja sí, de ser encomanades.