El precari present i el problemàtic futur de la llengua ha entrat de ple en campanya. I hi ha entrat de ple perquè el Govern durant tota la legislatura ha alertat de la reculada severíssima de l’ús social del català en favor de l’espanyol. I ha actuat amb fermesa. A aquesta reculada, s’hi sumen les sentències judicials sobre l’obligatorietat d’haver de fer un percentatge d’hores lectives en castellà a l’escola catalana. Una realitat que planteja, obertament, analitzar la situació social de la llengua. D’una llengua que, si ens agafem a la llei que en normalitza l’ús, ens adonem com l’ambigüitat és el gran tret que la configura.
La llei de Normalització Lingüística a Catalunya, en tant que llei per a normalitzar-ne l’ús, de la llengua, evidencia que Catalunya viu un conflicte lingüístic, i un conflicte lingüístic, aquí, al Quebec i arreu és, sempre, conseqüència d’un conflicte polític. De la Transició i fins avui, aquesta nostra realitat no la volem descriure d’aquesta manera tan descarnada potser perquè ens fa mal, però és la que és. I aquí, senyors, tal com diria Josep Pla, no hi ha més cera que la crema.
Ja des de l’articulat primer, aquesta llei neix supeditada a la Constitució espanyola, on s’explicita quina és la llengua que, allà i aquí, tothom té el deure de conèixer. I no és pas la catalana. Però és que a l’hora de redactar els Estatuts que ens regeixen, no s’hi contempla un deure semblant per al català al qual la Constitució espanyola reserva per al castellà. Només s’hi fa constar l’oficialitat de l’una i de l’altra. Oficialitat a la qual s’afegeix, a tot Catalunya, des del 2010, l’occità. Una llei que la variant aranesa aporta a la llengua occitana. Per tant, Catalunya té una triple oficialitat lingüística.
Què vol dir, a la pràctica, aquest marc legal? Doncs que tothom té el dret a servir-se del català sigui quina sigui la circumstància i sigui quin sigui l’interlocutor. Però compte, perquè aquest nostre marc legal dona per sobreentès que el mateix dret empara tothom que, aquí, vulgui servir-se de l’espanyol. És el valor que té l’oficialitat davant del deure? Aquesta és la realitat que ens limita i que fa que l’espanyola sigui, davant la catalana, llengua hegemònica. La realitat que vivim avui, que ja no és la dels vuitanta del segle passat, evidencia que Catalunya no ha fet mai un plantejament d’estat pel que fa a l’ús de la llengua, que vol dir que la llengua esdevé factor de discriminació. En quin sentit? Doncs en el sentit que els qui més hi excel·leixen més possibilitats tenen per aconseguir els seus interessos.
I per què n’hi ha que diuen que ningú no serà discriminat per raons de llengua? Per tapar amb un vel la realitat, potser? Perquè de discriminació és innegable que sí que n’hi ha. Peròl’única llengua a través de la qual s’efectua la discriminació és l’espanyola, que és la que es fa necessària per obrir-se camí socialment i per fer funcionar el sistema econòmic propi de tota economia de mercat. Per això l’espanyol respecte al català, avui encara, és una llengua hegemònica per raons de prepotència administrativa i de mercat, tal com destacava Joan Fuster. A Messi no li va fer cap falta el català per ser el millor jugador del món des del Barça estant. I potser ja hauríem de començar a dir prou a tanta aberració humiliant! Míchel, l’entrenador del Girona, ha fet ben altrament: qüestió de consciència i qüestió d’actitud. I és d’això de què es tracta.
Fem-nos una pregunta: per què no hem estat capaços de bastir una política lingüística, com fan tots els estats, valenta i coherent que situés la catalana com a llengua d’ús preferent? No ens haurem pas perdut per les nostres pròpies febleses, oi? I com ho redreçarem ara tot això?