La política catalana està molt acostumada a separar les polítiques del futur del país, potser per això té tantes dificultats per afrontar les crisis de fons i restar a la superfície dels problemes amb proclames buides. Hi ha una part de la problemàtica que és conseqüència de la mateixa autonomia mig de cartó-pedra que tenim, clar. Però tant important o més que això és la dificultat pròpia del temps que vivim a mirar més enllà de la immediatesa. El període 2010-2017 en què el país es va aixecar arran de la sentència del TC conscient que l’autogovern havia passat un punt de no retorn en la seva degradació, n’és una excepció, encara que malauradament fins i tot això ha estat oblidat per no pocs a la pròpia classe política.
 
La inèrcia sempre és fonda, però per forçar algun canvi cal que hi hagi algú que s’atreveixi a dir que l’emperador no porta un vestit nou sinó que va despullat. En aquest sentit, hi ha dues obres que ens forcen a aixecar la mirada en dos temes cabdals per al nostre futur. Llengua i clima. Dues crisis a càmera lenta i de canvis constants però petits que a més tenen un punt en comú: el perill de traspassar un punt de no retorn (en l’ús de la llengua o en l’augment de la temperatura).
 
Sobre la llengua, ja fa més d’un any que va aparèixer publicat, però ara que s’acosta reis, val la pena recomanar el Decàleg Irreverent en Defensa de la Llengua Catalana (Ed. Núvol) d’en Gerard Furest, que segueix essent la sacsejada més crua que he llegit en molt de temps. Contundent, directe i molt ben escrit. Sense concessions cap a nosaltres mateixos ni cap a les nostres institucions polítiques i civils. Entre molts altres exàmens de consciència que massa pocs aprovaran, recorda que segons la majoria de sociolingüistes el punt de no retorn cap a la progressiva desaparició d’una llengua sol ser del 30% d’ús. A Catalunya ja som al 36% (i això el 2018!) mentre que al País Valencià les xifres comencen a ser dramàtiques, amb Alacant ciutat vorejant la desaparició. Per això són especialment preocupants les dades de Barcelona en què les conseqüències del xoc demogràfic de la darrera quinzena anys i la turistificació massiva no han estat afrontades seriosament. Quan diversos districtes tenen unes dades d’ús lingüístic entre els joves de menys del 30%, tot el què no sigui afrontar l’emergència és una temeritat. Que la classe política s’assembli i parli cada dia més a si mateixa i menys a la mateixa població, també hi té a veure. Sense l’associacionisme de base nascut durant el franquisme i abans, i que cada dia està més amenaçat, la situació seria encara més dramàtica.
 
És important llegir en Furest, perquè a més d’indignar-nos amb en Serrat per abandonar la llengua al primer crit del supremacista castellà de guàrdia, recordem que el problema real és que el què va fer el noi del Poble-Sec és precisament el mateix que fan el 80% dels catalanoparlants quan algú se’ls adreça en la llengua de l’imperi: passar-se al castellà. Val per també per als qui estem ficats en política, de res serveix la pancarta al balcó o la postura de tecnòcrata si les polítiques que apliquem debiliten el futur de la llengua o si som incapaços d’abocar-hi tots els recursos que calguin. No defensar el català per fer-se el simpàtic i intentar esgarrapar quatre vots, no porta enlloc més que a l’autoderrota. Quan posem la papereta a l'urna a les municipals, primer preguntem-li al nostre alcaldable de referència què farà per la llengua. Per si de cas. Perquè que només un de cada quatre llibres a les nostres biblioteques sigui en català, no és culpa d’Espanya. Que el 60% dels nouvinguts vulguin aprendre català però molts no ho puguin fer perquè, per exemple, som incapaços de posar els recursos per donar classes en cap de setmana o a cost zero, tampoc.
 
Sobre el clima, i aprofitant també que el tió a vegades ha de canviar alguns regals o arriba tard, és imprescindible llegir els Refugiats climàtics de Miguel Pajares. Un assaig publicat a Raig Verd del qual es passen les pàgines atrapat com si fos una novel·la de terror. Una lectura ideal i molt rigorosa per a qui les temperatures del darrer estiu no constituïssin el wake up call climàtic definitiu.
 
Quaranta centímetres de pujada del nivell del mar prevista (com a mínim) cap al 2050 ja no són tan inofensius quan t'adones que Indonèsia ha decidit canviar de lloc la capital i abandonar Jakarta perquè la ciutat està literalment enfonsant-se per, entre altres motius, la pujada del nivell del mar provocada pel canvi climàtic.
 
Sí, literalment enfonsant. En un fenomen anomenat de subsidència en què l’entrada d’aigua marina, el buidatge de les reserves d’aigua dolça sota les ciutats i el pes mastodòntic de la població, que afecta urbs com Ho Chi Min al Vietnam, Nova Orleans, Dacca (Bangladesh), Shanghai o fins i tot Nova York.
 
Malauradament, no cal que els hi expliquin a les illes-estat de Micronèsia que com explica Pajares, se saben en vies de desaparició si res no canvia de forma dràstica: “la capital de les illes Marshall ha perdut ja el 20% de les costes, a l’arxipèlag de les illes Salomó hi ha illes que han perdut sota el mar el 20% del seu territori i alguna fins i tot el 50%, a Kiribati ja han desaparegut dues illes i els científics diuen que tota la seva població (més de 100.000 habitants) haurà d’anar-se’n abans de cinquanta anys. Ara mateix l’aigua salada ja està envaint els aqüífers d’aigua dolça, la producció d’aliments es veu dificultada per la salinització de les terres i les tempestes estan provocant cada cop estralls més importants”.
 
Sí, tot plegat passa a milers i milers de quilòmetres de casa nostra, però és que més a prop la situació és igual de dramàtica. Només cal mirar l’Àfrica Occidental, en què ja s’han perdut entre el 20 i el 30% dels manglars de la regió a causa de l’erosió de la costa. Però és que Pajares explica que a Mauritània, al sud de la capital, Nouakchott, el mar avança i penetra 24 metres cada any (!), que en algunes parts del Togo el mar està penetrant 36 metres cada any (!!) i que fins i tot a la seva capital, Lomé, ja està destruint edificis (!!!). Mentrestant tant a Gàmbia com al Senegal ja han hagut de reubicar hotels i a la ciutat ghanesa de Keta ja ha fugit la meitat de la població a causa de l’erosió de la costa. Les dades impressionen.
 
Per entendre la gravetat de la situació en termes alimentaris, segons un estudi el delta del riu Níger, que proveeix de iuca, nyam, plàtan o blat de moro a les grans ciutats de la regió, pot arribar a perdre fins al 75% (!) de les terres agrícoles a causa de la intrusió salina. Un fet similar al qual pot passar amb els cultius del delta del Nil a Egipte, font del 63% de tota la seva producció agrícola. Crec que no cal tenir gaire imaginació per veure les conseqüències catastròfiques que una petita pujada del nivell del mar pot tenir (i ja deu estar tenint) per indrets més propers com ara el delta de l’Ebre.
 
A més, la disminució de la superfície cultivable juntament amb una població en ple boom demogràfic, la sequera i l’avenç imparable del Sàhara que, per exemple, absorbeix anualment unes 70.000 hectàrees de terra cultivable al Magrib, no auguren res de bo. Al contrari, durà a un augment de l’emigració i dels conflictes interns. L’exemple n’és Síria, que l’any abans que esclatessin les protestes que Al-Assad va convertir en guerra civil havia perdut el 80% dels caps de bestiar i el 50% dels agricultors i pastors del país no havien de subsistir a causa d'una intensa sequera que ja va provocar el desplaçament d’1,5 milions de persones abans (!) de l’inici de les protestes.
 
La crisi climàtica, doncs, pot ser la gran crisi d’aquest segle i, en canvi, fa la sensació que encara no hem estat capaços d’introduir aquesta evidència en el dia a dia de la nostra política. Enlloc d’obsessionar-nos amb atreure encara més turistes o fer una nova variant per als qui vulguin anar a esquiar, hauríem d’estar parlant de quina és la inversió pública en renovables, de com es facilitaran els permisos per a la seva instal·lació privada, de quina infraestructura i quins canvis cal dur a terme per intentar salvar el Delta de l’Ebre, el del Llobregat o els aiguamolls de l’Empordà... De la mateixa manera que cal teoritzar i entendre perquè la independència i la fi de l’espoli fiscal ens poden ajudar a afrontar amb més garanties la crisi climàtica que ja tenim a sobre (i com no comptar amb els mateixos recursos ens en dificulta l’adaptació). Finalment, tot plegat en clau catalana també vol dir que cal reorientar i augmentar les partides d’acció pel desenvolupament per ajudar a mitigar al màxim els efectes del canvi climàtic, especialment en els països del Magrib i de l’Àfrica Occidental que ens són els més propers i el patiment dels quals pot generar onades milionàries d’emigrants i refugiats climàtics les pròximes dècades. Cal mirar més a prop.
 
He dit al principi que llengua i clima tenen en comú que passat un punt de no retorn les conseqüències poden ser catastròfiques, i és així. Però hi ha una segona qüestió. Són dos temes en què només un pensament holístic que englobi tota l’acció política, econòmica i civil, pot aspirar a aturar o mitigar la deriva actual. L’emergència lingüística i l’emergència climàtica, no són dos calaixets sectorials més, sinó dos dels paràmetres amb què hauríem d’analitzar i impulsar totes les polítiques. Dues crisis a càmera lenta que cal posar al centre de tota acció política. Tancar els ulls i fer veure que la realitat no existeix, no hauria de ser una opció.