La llengua té moltes funcions i cadascú, en privat, pot fer-ne l’ús que vulgui. Aquest és un tema sobre el qual no crec que hi hagi res a dir, perquè pertany al món de la privacitat que hauria de ser un àmbit sagrat. Per exemple, hi ha expresidents de governs espanyols, néts de nacionalistes bascos, que asseguren parlar català en la intimitat, cantants catalans que tenen l’espanyol com a idioma domèstic, com també l´hi han tingut alguns nacionalistes catalans prou coneguts, i polítics independentistes catalans que, a casa, parlen avui anglès en família, amb la dona i els fills catalans. Tants caps tants barrets, idò, perquè cada casa és un món...
Però fora de l’àmbit estrictament íntim, la llengua adquireix ja unes altres funcions i té una dimensió de poder simbòlic enorme. Una noia equatoriana, immigrada aquí, em va dir un cop, dues frases difícils d’oblidar, pel que tenen de retrat cruel de la nostra realitat lingüística. Primera frase: ”On l’amagueu, el català?”. Havia après la nostra llengua, els vespres, plegant de la feina, i quan buscava productes de consum, rètols a les botigues, cartes de menús als bars, els trobava tots en una altra llengua, la seva, la que ja parlava a l’Equador, però no la que havia après aquí i que la llei assegurava que era la pròpia de Catalunya. Li cridava molt l’atenció que els catalans acceptéssim aquesta situació, resultat d’un procés polític d’alienació nacional i, doncs, de substitució lingüística, com la cosa més natural del món. Segona frase: “No ens deixeu ser catalans!”. Explicava com, quan adreçant-se en català a algú del país, en constatar que la seva fonètica no era genuïna, a l’instant els seus interlocutors canviaven d’idioma i es passaven al que ella ja parlava al seu país, però en cap cas no feien servir amb ella el que acabava d’aprendre.
Recordo Mitterrand quan assegurava que el futur de la llengua francesa només depenia dels francòfons. El mateix podíem dir del català. El futur del nostre idioma no depèn dels que no parlen el català, ni saben que aquesta llengua existeix, sinó d’aquells que la tenim com a pròpia. Tancar una llengua, negar la possibilitat d’incorporar-s’hi a qui ve de fora i vol esdevenir de dintre, tenir un llengua que només serveix perquè la parli qui l’ha parlada sempre i ningú més, és condemnar-la a mort. Per això, al meu país, sempre parlo en català a tothom, amb naturalitat, amb normalitat, amb simpatia i no n’expulso ningú de la comprensió encara que em continuï la resposta en un altre idioma. Si no m’entén gens, ja m’ho farà saber... La falta d’educació és discriminar, és tractar els que han vingut de fora, sempre, com a gent que serà sempre de fora, fins que es morin. Què és més greu: la caixera del supermercat acabada d’arribar que no parla català, o la dels que comercialitzen productes de consum on el català no hi és?
La llengua té un poder simbòlic, aquí i a la Xina. Quan algú, en l’espai públic, utilitza un idioma i no pas un altre, conscientment, fa una opció, no només comunicativa, cultural, sentimental, sinó també civil, representativa, de país, és que vol simbolitzar alguna cosa en concret. Què volen simbolitzar tants catalans que, a la primera de canvi, s’adrecen en castellà a gent que porta vivint tota la vida aquí o a persones que acaben d’aprendre la llengua, pensant-se, ingènuament, que hi seran correspostos amb naturalitat i rebuts amb els braços oberts per part de tothom? Hem de fer com a Espanya, com a Alemanya, com a Anglaterra, és a dir, no donar per suposat que no ens entendran si fem servir la llengua del país i tractar amb intel·ligència els que han fet l’esforç d’aprendre català. La mala educació és, precisament, fer just el contrari...