La quarantena edició del Premi d’Assaig Josep Vallverdú va coincidir amb el centenari de l’escriptor que hi dona nom i que tenia per lema, l’Any Vallverdú, “Ens salvem pels mots”. I, feliç coincidència, l’obra guanyadora té el llenguatge, la llengua i la comunicació com a protagonistes. Si és cert que l’assaig és el gènere de la literatura de les idees, làbil i elàstic, que reflexiona i fa una aportació al tema de què tracta sabent-hi trobar temps, tempo, ritme i to, la filòloga i professora Helena Guasch, que estudia i investiga sobre la influència de l’ús de les noves tecnologies entre els més joves, s’hi va presentar amb un assaig en tota regla, i va guanyar amb [In]comunicats, un títol amb un subtítol del tot explicatiu: La [re]evolució de la paraula en l’era digital.
En una arquitectura capitular que ens diu que som éssers biològics que vivim en entorns tecnològics i que pensem en digital, el relat tracta el llenguatge i la comunicació des dels inicis i fins avui, i aquest avui vol dir el món digital en un món global. I aquest món digital i la globalitat no són realitats intrínsecament perverses o nocives pel que fa a la llengua i a la comunicació: són i prou -diu un editorial de la revista Els Marges-, han arribat per quedar-se i no s’hi val a blasmar-les ni a doldre-se’n. El que sí que cal –i això és el que tracta aquest assaig- és explotar-les i reconduir-les cap a la pròpia causa, conscients de les dificultats ingents a vèncer.
[In]comunicats parla sobre llenguatge en tant que habilitat humana que ens caracteritza com a espècie i repassa, en un traç gruixut molt ben definit, com evolucionem en aquesta habilitat que ens acompanya en totes les etapes de la història. I es pregunta, i aquí l’autora sap guanyar-se la complicitat del lector, com evolucionem com a espècie tenint present que el nostre progrés sempre ha anat estretament lligat al llenguatge, i quins seran els patrons lingüístics que es faran servir en una societat que té els dispositius digitals com a centre i motor comunicatiu.
En tant que docent, Helena Guasch es qüestiona quin model de llengua estem creant per als infants i joves nascuts en un món digital que ja han viscut sempre la vida amb el mòbil, perquè el món d’avui perverteix el ritme del seu creixement vital amb una interacció excessiva de les pantalles, i el perverteix tot just perquè el nen continua essent un ésser biològic que necessita temps per fer-se gran. I una alarma: ens diu que aquests nostres infants i joves van perdent les paraules, en el sentit que cada vegada ens trobem que hi ha més analfabets escolaritzats. Si els joves perden habilitats lingüístiques, ¿aquesta pèrdua progressiva d’aquestes habilitats pot ser la punta de l’iceberg d’uns canvis socials latents d’una generació digital emergent?
“La tecnologia és neutral, però el seu ús no” diu l’autora. I afegeix: "Els adults -pares, metges i professorat- han de consensuar què és el millor en cada etapa vital independentment dels inputs externs que es volen imposar, i fomentar una educació digital responsable, que no vol dir omnipresent en tot moment". De fet, en un article de premsa recent, Gregorio Luri diu: “cal reconèixer-ho, el mòbil no és un problema escolar. És un problema familiar. Cap evidència dona suport a les polítiques escolars que, en la seva forma actual, prohibeixen l’ús del telèfon durant la jornada escolar. La prohibició no garanteix ni millors qualificacions ni millor benestar mental. Sembla cert que la dependència dels smartphones es relaciona amb els pitjors resultats escolars, però els intents de restringir-ne l’ús a l’escola no redueixen -i fins i tot incrementen- el temps total que els adolescents dediquen als seus dispositius digitals fora de l’escola”.
La realitat visual arracona la llengua? Si és el cas, ens cal trobar, diu Helena Guasch a [In]comunicats, l’equilibri de viure amb la tecnologia digital sense deixar de perdre la comunicació, les habilitats lingüístiques. I es fa, i ens fa, a nosaltres lectors, una gran pregunta: quin model de societat construïm?
