L’atàvica al·lèrgia a la diversitat, en el si d’amplis sectors de la societat espanyola, es manifesta més intensament quan fa referència a la pluralitat lingüística a l’interior dels territoris de l’Estat. De fet, Espanya no ha valorat mai com una riquesa cultural, com un valor enormement positiu, el plurilingüisme existent a l’Estat, malgrat la falsedat de l’article 3 de la seva Constitució on, amb un notable sentit del cinisme, s’arriba a assegurar, un cop deixat ben clar la imposició de l’espanyol a tothom, que “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Dia rere dia, els fets desmenteixen la Constitució i la incompleixen de dalt a baix, més enllà de la denigrant, referència a les “modalitats lingüístiques”, per poc científica i pel menyspreu que provoca. Perquè, què coi és una modalitat lingüística, algú ens ho podria explicar?

Qualsevol llengua parlada a l’interior dels territoris de l’estat espanyol que no sigui la coneguda aquí com a castellana els fa nosa, els genera incomoditat, si no els provoca, directament, irritació i una tirada quasi natural cap a la seva persecució. Qualsevol idioma que no sigui el seu se’ls en ben refot, tant se val el que digui la Constitució.

Assisteixen, impassibles, a la mort lenta de l’asturià i l’aragonès, sense cap reconeixement d’oficialitat lingüística, ni cap protecció legal efectiva i no retòrica o folklòrica, i no fan res per revertir aquesta situació d’extinció progressiva, com tampoc no hi ha oficialitat lingüística de l’àrab o de l’amazic a Ceuta i Melilla, respectivament. Tanmateix, milers de persones, ciutadans amb DNI espanyol, parlen diàriament aquests idiomes, però sense cap tipus de cobertura pública digna d’aquest nom.

És significatiu que l’occità, anomenat aranès a l’Aran, on es parla, sigui llengua oficial a tot Catalunya i no només en aquesta vall, malgrat ser emprat tan sols per uns pocs milers de persones. Una circumstància, aquesta, la de tenir tres llengües oficials en un mateix territori, que tan sols es produeix també a Luxemburg. Un gest que honora Catalunya, per més que el camí a recórrer per endavant sigui encara molt llarg, però que, ara, l’aplicació de l’article 155 ha fet saltar pels aires. Efectivament, en la targeta censal que hem rebut tots els electors, només hi apareixen dues llengües (català i espanyol) i no les tres que són oficials aquí, ja que l’occità hi ha desaparegut del tot. Confio que els responsables de la política lingüística de la Generalitat intervinguda faran les gestions pertinents perquè aquells que tant s’omplen la boca amb el compliment de la llei, simplement, la compleixin i, el 21-D, les butlletes de vot ja siguin trilingües, occità inclòs.

No em sembla exagerar si dic que, de les altres llengües oficials en diferents punts de l’Estat (català, gallec, basc) és la nostra la que més reaccions contràries genera, no ja el seu ús, sinó la seva simple existència, principalment perquè el català té una vida independent en quasi tots els àmbits, on no necessita la companyia de cap altre idioma al qual retre l’acatament de la subsidiarietat. Espanya no ha tingut mai el català, emocionalment, com a propi, i el desinterès dels seus polítics per parlar-lo -Iñigo Errejón n’és l’excepció- és evident. Ara mateix, no n’hi ha ni un de sol dels que han aterrat aquí, en plena campanya, a qui ni tant sol se li hagi acudit de dir mitja paraula en català. I per què hauria de fer-ho, si els seus correligionaris tampoc no li ho demanen? Ni el català és, per a Espanya, una llengua seva, ni la representa, ni s’hi sent representada, ni hi cap. L’actitud oficial espanyola rebutjant que J. M.Serrat la representés al festival d’Eurovisió, el 1968, ho explica prou bé. Això passava en ple franquisme, és cert. Però algú creu que, ara, mig segle després, la situació fóra diferent, en plena democràcia constitucional, estat de dret, etc., etc., etc.?

En tots els àmbits centrals de les institucions de l’Estat (Congrés, Senat, exèrcit, diplomàcia, Casa Reial, organismes judicials) el català hi és inexistent. És cert que, sovint, el rei empra la nostra llengua a Catalunya i a Mallorca -normalment no ho fa al País Valencià-, però mai no se li ha acudit d’usar el català a Madrid, o bé, posem per cas, en el missatge de Cap d’Any. Justament, la felicitació nadalenca d’enguany de la Zarzuela és bilingüe, sí, però bilingüe espanyol-anglès, idioma aquest segon que no és oficial enlloc a l’estat espanyol i que no és altra cosa que un gest de cosmopolitisme cursi. Ja ho sabem que parlen anglès, però per quins set sous no fan servir les llengües de l’Estat i sí una que no ho és, en comptes d’aquelles? Dels presidents del govern i els ministres que no són catalanoparlants ja no val la pena ni parlar-ne, pel que fa a la hipotètica utilització de l’idioma català. A Bèlgica, posem per cas, els reis utilitzen sempre el neerlandès i el francès quan parlen per a tot l’estat, però tan sols la llengua territorial quan són a Flandes o Valònia, on només hi ha un sol idioma oficial: el seu. Així i tot, el primer ministre belga, que és való, s’expressa també amb fluïdesa en neerlandès, malgrat no ser aquest el seu idioma. Però, ja se sap que Bèlgica és una altra cosa...

La frase habitual que els surt de l’ànima, en constatar l’ús de la nostra llengua, n’és prou il·lustrativa: “Estamos en España!”.  I això, sovint, ens ho sentim a dir al nostre país mateix, en expressió típica de colonitzador. És a dir, els conceptes “España” i “català” són incompatibles. El segon no té cap lloc reservat en el primer, ni que sigui en un racó a la darrera fila, perquè tots els seients ja fa segles que estan ocupats per un altre idioma i no existeix la més mínima intenció de modificar aquesta situació. Però, si el català no té lloc a Espanya, vet aquí una invitació magnífica a buscar-nos un altre lloc on sí que la nostra llengua hi càpiga, amb tots els drets habituals de les llengües nacionals en el seu territori. Un estímul més, doncs, per a no tenir interès per a continuar formant part d’Espanya, d’un estat que no ens hi vol, i sí per la independència...

El darrer cas viscut aquests dies n’és prou il·lustratiu. Em refereixo a la metgessa espanyola que protesta perquè per a treballar per a la sanitat pública, a Eivissa, li cal saber català! El que aquesta persona amb titulació universitària passa per alt és el fet que, a Lió, hauria de saber francès, italià a Milà i anglès a Liverpool. Però, sobretot, no deu tenir present que, per bo que hom sigui en la seva professió, ningú no podrà fer de metge a Valladolid si no sap espanyol. I no només a Valladolid sinó, ai las, també a Eivissa. La diferència rau en el fet que un metge eivissenc sí que podrà opositar a una plaça de metge a Valladolid perquè sap la llengua d’on aspira a treballar i en la qual es relacionarà amb els seus pacients i ella, en canvi, no pot dir eel mateix pe a treballar a l’illa. Així de senzill, però ja es veu com el supremacisme lingüístic espanyol desborda ideologies i títols universitaris.

En realitat, la dada oficial segons la qual el 80% dels diputats del Congrés són monolingües, només saben una sola llengua, la seva, i desconeixen qualsevol de les altres més de sis mil que es parlen arreu del món, és prou il·lustrativa del que dic. Molts d’ells, a més, exhibeixen la seva ignorància idiomàtica sense cap pudor, com una mena de gest d’afirmació patriòtica espanyol, del qual la incultura lingüística deu formar part. Veure el president del govern espanyol aïllat de tot contacte natural amb altres mandataris en les reunions internacionals -o bé acompanyat sempre de traductor- o la normalitat amb què s’entoma aquí que el ministre de Cultura, justament, sigui analfabet en quatre de les cinc llengües oficials a l’Estat, forma part d’aquest paisatge d’incultura. La campanya recent per la uniformitat lingüística a tot l’estat espanyol -és més entenedor dir-ne, directament, contra el català-, capaç de reunir més de 30 mil signatures en qüestió d’hores, ens recorda el Dante i l’entrada a l’infern: “Deixeu tota esperança”.  Perquè no hi ha esperança de canvi en un estat on la idea hegemònica de l’uniformisme no vol ser modificada, ni qüestionats els seus postulats assimiladors, obertament, fins i tot per aquells que encara tenen la gosadia de reclamar-se d’esquerres o que asseguren representar les forces del canvi. Canvi? Però de quin canvi ens parlen?