"En un món cada vegada més plural, cal més llibertat d'expressió per conviure de manera pacífica amb les nostres diferències", puntualitza Timothy Garton Ash en el seu darrer llibre: Libertad de palabra. Diez principios para un mundo conectado (Tusquets). L’historiador i politòleg britànic, columnista habitual de The Guardian i El País, va ser el convidat especial a la cinquena edició del Dia Orwell, celebrada dimecres passat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

El llibre és d'obligada lectura, en cas que interessi el tema. En primer lloc perquè és una acurada investigació que ha portat l'autor a reflexionar durant anys sobre la llibertat d'expressió, des del marc teòric fins a les diverses manifestacions de censura de països liderats per governs dictatorials. Als anys 80 es va especialitzar en l'anàlisi de silenciament dels règims comunistes de l'Europa de l'Est i ell mateix va ser investigat per l'Stasi –la policia política de la RDA-. L'obra analitza els avantatges i riscos de viure en una societat global cada cop més connectada; amb capacitat d'estar molt informats però també de caure en el parany dels populismes que van de la mà de les notícies falses que corren per Internet. La falta de privacitat o la suplantació de les identitats digitals són altres dels aspectes claus que aborda. "Avui és més fàcil que alguna cosa sigui pública i més difícil que sigui privada", proclama en el llibre. Garton Ash denuncia els governs autoritaris però també les multinacionals com Facebook i Google, que “controlen a través d’algoritmes la informació que consumim”.

No em centraré avui en la part d’Internet del llibre (potser una altra setmana), sinó en aquella que posa èmfasi en la llibertat d’expressió. El politòleg cita el Tractat Xinès sobre els Estats del segle IV aC que diu: “Fer callar la gent és més difícil que aturar el curs d'un riu”. I explica que van ser els ciutadans d'Atenes els primers que, fa uns 2.500 anys, van relacionar la llibertat d'expressió amb la idea que el poble s'hauria de governar ell mateix. A la conferència del CCCB, Garton Ash va recordar que "a la història de molts països i civilitzacions hi trobem la idea que un bon govern depèn de la possibilitat d'expressar-se lliurement i sense por".

A tres mesos del referèndum, aquesta setmana hem pitjat una mica l'accelerador del procés amb la presentació de la llei del referèndum. Si els actes celebrats dimarts han servit per aclarir dubtes respecte la celebració de l'1 d'octubre, a Madrid encara els tenen tots. Divendres, el portaveu de l'executiu estatal, Íñigo Méndez de Vigo, deia: "La llei del referèndum no resisteix cap mena d'anàlisi jurídica, no se sap qui és l'autor, no va signada per ningú, ni pel govern de la Generalitat, no té pare i mare coneguts". En conseqüència, "el referèndum no es farà".

El Govern ha assegurat que hi haurà urnes convencionals, comprades per via directa, després que el procediment obert quedés desert. Que la llei del referèndum indica crear una sindicatura electoral "independent, imparcial i permanent que s'adscriu al Parlament" que ha de garantir "la transparència i l'objectivitat del procés electoral, i l'exercici efectiu dels drets electorals". Però Méndez de Vigo va continuar: "Ni hi ha urnes, ni cens, ni junta electoral, ni poden participar els funcionaris públics, no pot existir la preceptiva neutralitat i participació de l'administració electoral. Si continuen endavant... doncs actuarem... en el seu moment”. 

En moments de conflicte i immobilisme davant dues posicions oposades, el millor és una mirada externa. En els darrers dies, mitjans internacionals com The New York Times i el Financial Times han posat el focus en el procés català. En els seus respectius articles, cap dels dos influents diaris demana al Govern que cessi en el seu objectiu de celebrar un referèndum. Ben al contrari, insten l’executiu espanyol que mogui fitxa per permetre-ho. Al torn d'intervencions de la conferència de Garton Ash, una senyora va preguntar-li: "En aquest procés que vivim a Catalunya, on els mateixos que ens neguen la llibertat d'expressió i vot ens titllen de colpistes, m'agradaria saber quina és la seva opinió respecte la celebració o no d'un referèndum?". L'historiador britànic va confessar que no el sorprenia la pregunta i que, de fet, l'esperava.

"La principal llibertat de paraula política és la democràcia. Des d'un punt de vista històric, el que ha fet possible la independència d'un país ha estat una barreja entre la llei, la legitimitat, la història, la sort, el suport d'actors externs, la voluntat política i la voluntat de la ciutadania. Per què Kosovo és avui un país independent? Pels factors que acabo d’esmentar". Garton Ash va deixar clar que les constitucions s'han de respectar, "però a totes les democràcies modernes hi ha d'haver un marge de maniobra. No hi ha res blanc o negre. Va anar molt bé que Escòcia tingués el dret a celebrar un referèndum, va ser una decisió molt sàvia perquè el debat polític va ser madur i saludable. Si Cameron s’hi hagués negat, el resultat hauria estat completament diferent. Des del punt de vista polític, la maduresa i la intel·ligència diuen que si un conjunt de la població té un sentiment independentista i vol votar sobre la matèria, ho ha de poder fer", va concloure.