La història és horror pur. L’any 2011 José Bretón va assassinar els seus dos fills, de 6 i 2 anys, i va cremar-ne els cossos per ocultar el crim. Tot plegat com un càstig a la seva dona, que feia poques setmanes li havia comunicat la voluntat de divorciar-se. La investigació policial va demostrar que Bretón havia preparat el crim amb tota la premeditació possible, pas a pas, amb una sang freda i una falta d’humanitat que repugna i costa de comprendre a parts iguals. Per sort i per justícia va ser sentenciat a més de quaranta anys de presó i fa més d’una dècada que compleix condemna.
El cas va tornar a l’actualitat quan l’editorial Anagrama va anunciar la publicació d’“El odio”, un llibre sobre el crim en que l’escriptor Luisgé Martín pretén imitar el que Emmanuel Carrère va fer a “L’adversari”, explicar-se l’horror inexplicable provant de retratar el monstre. Tot plegat, però, ha acabat al jutjat perquè la mare dels nens assassinats considera que la publicació del llibre seria un atemptat contra el seu honor i la intimitat del menors. Més encara, denunciava el llibre com una agressió de l'assassí contra ella que, removent el record, vol seguir fent-li mal. Avui mateix s’ha sabut que després d’anades i vingudes judicials l'Audiència de Barcelona ha avalat la publicació del llibre.
Fa setmanes que el debat sobre el cas, present als mitjans i les tertúlies, ens posa de cara amb els límits de la llibertat d’expressió. El llibre no és una defensa de José Bretón, és evident, ni cap justificació dels seus actes, però la mare s’ha sentit atacada per la seva publicació perquè, comprensiblement, tot plegat resulta dolorós. El cas torna a fer-se present i l’assassi tindrà durant uns mesos un protagonisme que no es mereix. Costa no posar-se al costat de la dona tenint en compte el que ha hagut de passar, però la llibertat d’expressió és un bé superior que cal protegir fins i tot quan el cas particular faria venir ganes de no fer-ho.
La llibertat d’expressió ha de ser llibertat d’ofendre, necessita ser-ho. La llibertat té un preu, sempre, i una de les seves conseqüències és assumir la incomoditat que ens pot causar l’exercici que en facin els nostres veïns. La contrapartida lluminosa és que el marge d’incomoditat dels ciutadans que ens envolten és la garantia de la nostra pròpia llibertat. Només quan la llibertat molesta té algun sentit defensar-la i reivindicar-la, a peu i a cavall.
Qualsevol persona o col·lectiu, pot sentir-se ofesa per una opinió, un llibre, una cançó o una idea, és clar. El millor quan això passa és mirar d’ignorar-la, evitar comprar i llegir el llibre en qüestió, però si se senten atacats i cridats a l’acció poden protestar, organitzar una campanya o, encara millor, respondre amb arguments. Poden fer tot això, però no poden pretendre que aquella opinió sigui il·legal perquè això seria tant com liquidar la llibertat d’expressió. No costa massa d’entendre, si l’ofensa sentida per uns o altres marqués el perímetre d’allò tolerable, la pell fina d’uns pocs definiria els límits del discurs de tots. Ja es veu que no seria una bona idea.
La llibertat d’expressió és política, però també és artística. La quantitat d’obres mestres que ens hauríem perdut si molestar algú les hagués fet impossibles és un argument extraordinari en defensa d’una idea expansiva de la llibertat. Si Emmanuel Carrère no hagués publicat “L’adversari” per evitar ofendre els familiars de les víctimes del crim que hi retratava, avui la literatura europea seria una mica més pobre, i tots plegats una mica menys lliures. Convé recordar-ho.