Fa uns dies va ser notícia un periodista d'Intereconomia que va fer una entrada triomfal a la reunió d'expresos d'ETA per alliçonar-los sobre la necessitat de demanar perdó per les més de 300 víctimes mortals que han causat al llarg de la seua trajectòria com a “terroristes”. Com era d'esperar, van burlar-se-li'n a la cara, fet que ha generat la indignació de molts dels partidaris de la doctrina Parot i indignats amb l'entorn d'ETA.

Podria haver entrat qualsevol periodista de l'Estat a exigir el mateix, però l'anècdota és que aquest fos d'Intereconomia. Sense anar més lluny, això és com si un periodista que treballa per a Obama entrés en una reunió d'expresos islamistes de Guantanamo per exigir-los que demanen perdó pel mal que han causat. I és que és molt fàcil veure la palla de l'ull aliè mentre no es vol veure la palla que perfora el propi.

Sense anar més lluny, perquè el mateix periodista treballa per a una cadena de televisió que ha convertit els morts d'ETA amb un instrument polític i ha fet de la
victimització una arma per guanyar adeptes en favor propi i dividir el país d'una
forma clarament maniqueista: “Cada voto que no venga al Partido Popular, consolidarà la presencia de los terroristas en las instituciones”, Aznar dixit en un míting el 2007.

També es podria reflexionar sobre quin és el factor que fa que la nostra societat exigisca el perdó a uns assassins i a altres no. Qui és més assassí, el que posa una bomba, o el que envia sicaris? Entenem que per a aquest periodista i per a Intereconomia no tots els assassins són iguals. Si aquests són nacionalistes, tenen un plus d'autenticitat i criminalitat. Si no, potser també haurien d'exigir el perdó al govern de José Maria Aznar com a responsable directe de més de 150.000 persones mortes a Iraq i com a responsable indirecte de més de 200 morts pels atemptats del 11-M, que tot i que la policia judicial i els tribunals han corroborat que va ser Al-Qaida, encara seguixen capficats en atribuir les morts als etarres, qui sembla que la fama els converteix amb el focus assassí principal. Això sí, a l'hora de traure rèdit electoral de les víctimes són els primers. I posats a exigir, també podrien fer-ho amb aquells assassins que van obrar durant una etapa crua d'aquest país per que no solament no han complit condemna perquè no se'ls ha jutjat, sinó que les seues víctimes, després de dècades, encara tenen l'esperança que algun dia se'ls demane perdó.

Per altra banda, si hom té sentiment de país, espanyolament parlant, i es dedica a
assassinar etarres, esdevé un heroi nacional i per a Intereconomia, automàticament, li queda anul·lada l'exigència de perdó per haver satisfet les ansies de venjança d'un grup de víctimes (que per cert, també n'han creat d'altres). Sí que exigixen el perdó, però, al partit polític que governava quan l'escàndol dels GAL per haver pagat sicaris, a qui després inviten a les tertúlies de la TDT Party i els tracten de col·legues, amb l'objectiu de realitzar la tasca bruta de la causa nacional.

Els sistema penitenciari espanyol, igual que el de la gran majoria de països europeus, està enfocat a la reinserció del penat en la societat, és per això que se'ls allibera passat un temps. I, d'acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans, té uns límits que s'han de respectar. La llei actual permet assassinar dues o més persones al preu d'una. Si aquesta no satisfà els desitjos de càstig socials, s'ha de canviar, però cal aplicar la mateixa pena a tots els casos que experimenten la mateixa praxis. Agrade o no, aquests assassins han complit la pena que se'ls marcava per llei. L'altra cosa és que els idearis dels etarres no agraden a un determinat sector de la població i un periodista, mentre es dedica a tapar les vergonyes de delictes similars dels seus padrins, es vegi amb la moral d'alliçonar etarres. La reacció: burles i indignació.