El futbol és l'esport més popular del món. El més vist. Té una audiència que dobla la dels Jocs Olímpics d'estiu. Pel seus orígens –Federació Anglesa de Futbol-, tradició i afició, es pot dir que és un esport molt europeu. Els majors pressupostos dels clubs de futbol es troben a Europa, particularment en les principals lligues d'Alemanya, Espanya, Gran Bretanya i Itàlia. A casa nostra, la rivalitat entre el Barça i el Madrid és antològica, tant que molts culers estan amoïnats pel seu futur en una Catalunya independent.

En el conflicte d'abast mundial que va acabar amb les llibertats catalanes el 1714, els borbònics anaven vestits de blanc, mentre els catalans, austracistes, portaven uniforme blaugrana. Després, al s. XIX, els nens catalans, en lloc de jugar a indis i vaquers, jugaven a borbònics i austracistes. Com es pot veure, els colors i la rivalitat no són de fa quatre dies, vénen de lluny, i segur que tenen molta vida per endavant. Ningú no vol canviar-ho. Els colors són contrastats, i la rivalitat ben sana, que fa que els equips s’esforcin per jugar millor.

El que és avorrit és que no hi ha més equips per disputar al Barça la copa de la Lliga espanyola. Fins ara només nou clubs han estat capaços de guanyar el torneig, els dos primers a gran distància de la resta: el Reial Madrid, en 32 ocasions; el Barcelona, en 22; l’Atlètic de Madrid, en nou, etc. A partir de la temporada 2003-2004, s’alternen el el Barça i Madrid, exclusivament. La crisi fa estralls, també en el món del futbol. De fet, ja s’assumeix que es necessiten més de 100 punts per guanyar el títol de la Lliga en un campionat que en disputa 114 com a màxim. El baix nivell de competitivitat és tan marcat, que l’interès és nul.

Ara que s’acosten les eleccions europees, convindria plantejar la creació d’una lliga europea, que substituís les lligues de primera divisió dels estats membres. Caldria òbviament replantejar la Champions, que va néixer el 1955-56, abans fins i tot de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), on cada equip juga molt pocs partits, i que es basa en les lligues estatals. Us imagineu el Barça jugant cada setmana contra equips de primera com l’Inter de Milà, el Bayern, el Liverpool, l’Ajax o el Manchester United, a banda del Madrid? De la mateixa manera que en el Parlament europeu cada grup parlamentari ha de tenir, com a mínim, diputats de cinc estats membres, s’haurien de promoure els tornejos entre equips de diversos estats, i deixar per a les categories inferiors les competicions estatals.

Catalunya aspira a ser un estat dins la UE, i en les eleccions europees del proper mes de maig, jugarà fort la carta sobiranista. La nostra serà una campanya diferent, en positiu, clarament europeista. La proposta d’una lliga europea de futbol resultaria molt coherent. Alhora, serviria per apaivagar els vents retrògrads que bufen contra la idea d’Europa. Els sondejos pronostiquen un fort augment de l'extrema dreta i dels partits xenòfobs, i vaticinen una possible majoria dels euroescèptics. Es podria reivindicar la lliga europea com una manera de contrarestar les pulsions regressives. L’esport sempre ha estat un bon antídot contra el racisme, i una excel·lent eina d’integració i de cohesió social. El Barça n’és un clar exemple. Encara que es tracti d’entitats privades, són d'interès públic i social, i la UE hauria de fer una aposta decidida per l’esport europeu, i el futbol, en particular.