L’abril pot arribar a ser molt fred i gris als bellíssims boscos dels Monts de Garait, en un extrem un poc amagat de la Nova Aquitània. Si hem decidit tornar fins aquest racó una mica inhòspit de França és pels llops. Bé, per a exactes per la por que el xiquet li ha agafat a aquests animals. El cas és que potser una nit va somiar amb un d’ells. Qui sap si li va semblar veure els ulls d’un llop refulgint en la foscor de la seua segura habitació o reialme. Tal volta es va sentir lentament devorat per un amable exemplar d’aquella espècie d’odiats reis dels erms àrtics, de les muntanyes solitàries, dels boscos espessos.   

Ara se’ls troba per tot arreu. Crec que n’ha vist ocults dins de les bardisses del jardí on cada vesprada juga amb els seus companys d’escola; que ha notat la seua subtil olor d’almesc; que els ha vist entremaliejar al fons del llarg i estret passadís de la casa; que ha sentit com de sobte li passaven a frec de pell, àgils i silenciosos, removent cofois les seues cues majestuoses. La seua por és commovedora i no hi ha cap dubte que cal combatre-la al preu siga. Qui vol que un fill seu senta la por, la fredor d’aquell ganivet invisible que fa quarts de les nostres esperances i ens converteix en morts en vida?

Ací a Garait hi ha un parc on el nostre menut pot veure els llops en estat de semi-llibertat vagarejar ociosos darrere de les filferrades com si foren uns pobres gossos abandonats. Al principi li imposen un poc i se’ls mira de reüll mig amagat darrere nostre. A poc a poc, però, sabent-los tan indefensos, va agafant confiança fins que s’encoratja i s’atreveix a auxar-los enèrgicament. Els animals llavors se’l miren amb uns ullots tristos i continuen a la seua. En això, una mica allunyat, veiem passar un majestuós llop blanc de Mackenzie olorant el terra. A la vora del Mackenzie, al Canadà, en els temps antics, mentre els llops blancs i els negres del riu caçaven, els pares guerrers dels indis Dene perseguien castors gegants per a menjar-se’ls, arrencar-los la pell i estendre-les sobre la Bear Rock com a símbol de triomf. Haurà heretat aquell llop ensopit la memòria dels seus ancestres? Aquell poder de dominar?    

A les Roques de les Chabrières, dins del parc, tenim l’oportunitat de veure la manada dels llops grisos a través d’unes finestres obertes en la tanca de fusta que encercla el recinte. Les bèsties es mouen confiades amunt i avall, s’apropen assedegats fins a la bassa a beure, estiren el seu coll per olorar en l’ambient amb els seus llargs morros el sexe de la lluna que encara dorm en el seu llit de núvols espessos. Semblen una miqueta desnerits, ensopits, cansats. Fet i fet, conformats en aquella plàcida existència ni tan sols senten la necessitat de llançar els seus inquietants udols per retrobar-se en el camp de batalla com la infanteria d’un disciplinat i indestructible exèrcit. Potser ja no són ni llops.

Al parc hi ha més animals: cabirols, cérvols, senglars. La criatura s’entusiasma amb les gallines i els teixons, els assenyala amb el dit fent grans escarafalls. Ni un sol comentari dels seus monstres. Després visitem el museu. En uns plafons llegim les vicissituds literàries i etnogràfiques del conte ben poc infantil de la Caputxeta Vermella la versió més antiga de la qual la va escriure el 1697 Charles Perrault. Ai, de les jovenetes que es deixen ensarronar pels lascius llops!

De totes les històries la que més m’impressiona és la de la Bèstia del Gévaudan, una regió de l’Auvèrnia. El cas és que entre el 30 de juny 1764 i el 19 de juny 1767 un llop d’enormes proporcions -o un home llop- hauria protagonitzat més de 200 salvatges atacs cobrant-se 113 morts i ferint-ne 49, quasi tots xiquetes i xiquets. Fins a 98 víctimes haurien estat parcialment devorades.

La matança esdevé un assumpte d’Estat. París envia els temibles Louvetiers -caçadors de llops- al capdavant del capità Duhamel que fan batudes per tota la regió sense resultat, però. El seu successor, Dunneval, mata 1.200 llops però vanament atès que la carnisseria continua. Tampoc triomfa François Antoine, arcabusser del rei, que en setembre de 1765 mata un llop enorme en les gorges de l’Allier. Ni les accions de Jean Chastel el 1767 aconsegueixen acabar amb els atacs.

Vet ací que el 19 de juny d’aquell mateix any un xiquet mata un caní de grans proporcions en La Sogne-d’Auvers i és la fi del malson. Era, però, realment aquella mena de gos el culpable d’aquells esgarrifosos assassinats? I si en realitat va ser un caníbal famolenc disfressat amb la pell d’un animal? I si els llops som nosaltres? El fill tot això no ho entendria.

Li’n podria explicar moltes històries de llops. Ara mateix en la faena és un llop qui em mana. Va arribar de la mà de la desesperació i de la indigència mental dels qui estan per damunt de nosaltres. Saben que ho perdran tot i farien qualsevol cosa per salvar la pell. És un inútil, un carota, un malfaener, un entabanador, un personatge superb, cínic i mesquí que ha vingut a nodrir-se de la ignorància d’uns i de la impotència dels altres.

Els divendres al matí desapareix per a gaudir del seu temps lliure i del seu sou de capità general que guanya barat a res, barat a fingir, a enganyar els que li paguen. Però que ningú no sàpiga on és no vol dir que no et puga telefonar en un qualsevol moment per a donar-te, imperatiu, una ordre tan absurda com frustrant. Naturalment, és una manera de recordar-te que ell sempre està a la teua vora encara que tu no el veges.

Dilluns a mitjan matí reapareix amb aires de gran depredador i mira d’espantar els més febles de la granja humana en què s’ha convertit el nostre departament. Les setmanes es fan llargues menys per a la seua cohort de llepaculs.  

Per a la gran bèstia totes les seues subordinades són Caputxetes Vermelles. Algunes es rendeixen de grat als seus afalacs per tal com és un animal bell de llarg i lluent pelatge i mirada penetrant que és capaç no tan sols de seduir la més estricta de les femelles sinó també al més despietat dels caçadors. D’altres dissimulen que es senten atretes perquè tenen por. Al capdavall, tothom sap que si no li fas cas et farà la vida impossible, et devorarà.

Ara mateix, en un moment en què el món s’ensorra, en què no em puc permetre per res del món perdre la meua faena, patisc per no ser una de les seues víctimes. Ha aconseguit posar-me tan nerviós, en tanta tensió, que la meua salut se n’ha ressentit per sempre més. El meu cos ataca la seua pròpia pell en un signe inequívoc d’impotència, de terror. Tant de bo, però, fos l’únic llop que ens ronda, l’únic que necessita la nostra suor i de la nostra sang per a nodrir-se, per afartar-se’n, per mantenir aquesta ficció de poder enmig d’un desastre humà que mai serem capaços de remuntar.

Em rumie com podria entendre tot això el meu fill que sembla que acaba de perdre la por a aquells gossets que marquen costelles i badallen ensopits mentre esperen que un cuidador del parc els aboque la pitança? En la botiga del museu li compren al xiquet un llop de peluix gris, blanet i suau i tornem cap al càmping que està a uns quants quilòmetres d’aquella reserva enmig d’un bosc. Durant molts anys el meu fill no tindrà por als llops.