'Ningú volia perdre la guerra, però la majoria estava ansiosa per a què acabés' George Orwell, Homenatge a Catalunya, 1938.

La gran victòria al TJUE ha posat en escac a l'Estat, i ho farà més en les setmanes i mesos vinents. El relat internacional de l'estat espanyol està molt debilitat, i si no alliberen Oriol Junqueras, per a ser eurodiputat, ningú es creurà a Europa allò de "la ley es la ley". En realitat, veient la reacció del PSOE dins el Parlament Europeu tal com ha estat explicada pel gran Jean Quatremer, també la credibilitat "progressista" de Pedro Sánchez s'hi pot veure afectada.

La imatge del President Puigdemont i el conseller a l'exili Toni Comín entrant com a eurodiputats al Parlament Europeu ha estat una victòria importantíssima. Ha costat molt. Però s'ha aconseguit. Malgrat tots els apòstols de la rendició, de dins i fora de l'independentisme, que aconsellaven deixar-ho estar i que JxCat agafés les actes d'eurodiputat amb qui fos per no deixar els escons "buits". El millor però, està per arribar.

No només perquè la Clara Ponsatí també esdevindrà eurodiputada a partir de l'1 de Febrer, el suplicatori que l'estat espanyol demanarà al Parlament Europeu contra el President Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí o (si Espanya fos un Estat de dret europeu) Oriol Junqueras acabarà de facto convertint-se en un judici europeu al judici del Suprem. I en cap cas els pot treure la condició d'eurodiputats. Un dels grans objectius del 2020 ha de ser que l'acció política internacional del mig govern legítim esdevingut eurodiputats faci tremolar la credibilitat del govern espanyol a l'exterior a llocs que avui encara no s'esperen.

Amb tot, l'actitud de part de l'independentisme envers la investidura (bàsicament del nucli dirigent d'ERC i dels nostàlgics del PDeCAT) fa pensar més en la frase d'Orwell amb què encapçalo aquest article. En les ganes de trobar un acord (una mica el què sigui a condició que no faci massa vergonya aliena) i declarar la fi del "procés".

Potser erro, però és la sensació que transmeten. Parlant amb interlocutors polítics d'altres països, molts coincideixen, fins i tot els de la família socialdemòcrata: un pacte a canvi de res que no acabi amb la repressió i encamini una vertadera solució política serà un error gravíssim. Bàsicament perquè tothom a l'exterior creurà que hi ha un pacte, però aquest no existirà, i trigarem un altre any (o dos) en fer-ho entendre.

Els vots no poden ser gratis. Molts catalans han agafat el mal costum de creure que amb els nostres vots cal evitar les catàstrofes polítiques provocades a l'Espanya castellana i que les nostres prioritats i interessos han d'anar al darrere del "bé major". Res més lluny de la realitat. Assumir que la catalanofòbia imperant a Espanya s'ha d'acceptar com a part del paisatge resulta insultant, un atac a la dignitat col·lectiva dels catalans i un fre a les aspiracions d'autogovern i independència de la gran majoria del país.

Tot plegat m'ha fet pensar en Lluitar amb el diable del gran Ngugi Wa Thiongo. Un llibre de memòries sobre l'any i escaig que va ser pres polític per haver muntat una obra de teatre en llengua kikuiu, magnífic per a qui vulgui fer un regal per festes. Hi és tot, la repressió, el patiment, la moral trencada, l'esperança que és més forta que la mort. Thiongo explica la presó com una guerra contra un mateix. Contra la temptació de rendir-se, de posar les coses fàcils. Ell no ho va fer, i se'n va sortir malgrat molts anys a l'exili.

Avui l'independentisme institucional té una posició millor de la que creu i sent. Les derrotes judicials de l'Estat augmentaran aquest any, i la seva credibilitat internacional serà laminada per la veritat de la repressió i l'acció internacional dels nous eurodiputats. L'alliberament dels CDRs és una gran notícia, mostra la debilitat de l'Estat post TJUE i deslegitima el seu aparell repressiu (que inclou els mitjans de l'IBEX). De la mateixa manera, si es consuma la inhabilitació exprés i probablement il·legal del President Torra per la pancarta per la llibertat dels presos i exiliats, fins i tot els seus crítics més durs es trobaran en un atzucac.

Així doncs, moment per llegir el Lluitar amb el diable de Thiongo i encarar amb força el 2020 que ve, que serà millor. I com va dir Churchill: "quan sents que no pots mantenir la posició ni un minut més, que has fet tot el que pot fer un ésser humà, aquest és el moment en què l'enemic està més exhaust, i una passa endavant et donarà els fruits de la lluita que has dut a terme".

Us desitjo una bona entrada d'any i molta salut benvolguts lectors. Agafeu forces per defensar els nostres drets aquest 2020 que ve, que per molta repressió que apliquin en aquest embat només ens podem derrotar nosaltres mateixos.