Es tanca el 2017 i la gran majoria de mitjans fan balanç de la temporada musical. Però quines són les claus? Les llistes amb els millors discos de l'any són una tradició de les revistes musicals britàniques i des de fa anys també s'han implantat a casa nostra com una manera de reconèixer la collita discogràfica de la temporada. Cada mitjà planteja la llista com una aposta de la seva línia editorial i, tot i que pot semblar sorprenent, les seleccions de la crítica solen tenir poc a veure amb les llistes de vendes o amb els grups més populars. Enguany aquesta pràctica s'ha estès més que mai, però tant unes llistes com les altres aporten una profunda unanimitat: Mishima, Maria Arnal & Marcel Bagés i Núria Graham –juntament a Mireia Vives i Borja Penalba o Els Amics de les Arts– són els artistes catalans més prestigiats segons la crítica especialitzada i també segons el col·lectiu musical.

La situació política i social, els formats mínims i el gènere de la cançó d'autor han estat els denominadors comuns del darrer any. El 2017 s'ha vist trasbalsat des de tots els punts el vista i encara manté la tensió cultural, de manera que més enllà de la utilització de les cançons de protesta o d'intervenció –com diria Pi de la Serra– també les creacions pròpies han sonat amarades de la realitat dels carrers. Les lletres compromeses, els duets i la cançó com a estil majoritari d'expressió han quedat emmascarades per la conjuntura política, econòmica i social perquè la cultura continua sent un reflex inconfusible de la societat. La suposada normalitat que ofereixen les programacions musicals de les emissores comercials, els canals digitals o les programacions no amaguen un transfons que genera una lírica especialment convulsionada, afectada per la caiguda de consum cultural i per un bombardeig constant a la llibertat i la democràcia.

La majoria de músics reconeixen que el procés que viu el país interfereix en la seva creació i en la voluntat de comunicar-se amb el públic. Molts artistes ho expressen de manera conscient o inconscient en cançons de marcat caràcter polític i social, mentre d'altres ho manifesten en directe davant el públic quan presenten el seu repertori o darrere els escenaris en les converses entre bambolines. De fet, sense aquest rastre seria impossible explicar la història a través de la música i les cançons tal com s'ha fet al llarg dels segles. Però, el públic també és capaç d'atraure aquesta realitat amb la mateixa magnitud? La resposta dels espectadors sembla que no ha disminuït els darrers mesos, tot i una certa angoixa de part dels programadors sobre si la realitat política i la intervenció de la Generalitat de Catalunya podria arribar a bloquejar també la indústria musical catalana.

En tot cas, les previsions per al 2018 no es veuran afectades per una aturada ni de la creació musical ni dels llançaments previstos per als propers mesos. Tot al contrari, perquè enguany ja s'han anunciat la majoria de novetats. En realitat, les noves cançons estaran plenes de referències als esdeveniments polítics i socials, tal com ja han deixat intuir artistes com Joan Dausà, Els Catarres, Animal, Bemba Saoco, Strombers, Ebri Kinght o Judit Neddermann, per citar tan sols alguns referents. La majoria no són grups "polítics", sinó artistes que plasmen en les seves lletres allò que senten i volen dir. La necessitat de major democràcia, la manca de llibertat d'expressió, la ràbia, la sensació d'impotència i el crit per un país més lliure i just són darrera els missatges de les cançons que construiran la banda sonora dels propers mesos. Perquè, tal com diu l'himne, llum als ulls i la força al braç s'expressen de la millor manera a través del clam de les cançons.