L’objectiu del PP, Cs, i Vox, amb l’ajuda encoberta jugant a dues bandes del PSC-PSOE, és que Catalunya perda ben aviat la seua llengua mil·lenària. Al pacte constitucional entre els personatges que van elaborar la Constitució quedava clar que se l’havia de defensar. El general Franco, com anteriorment Primo de Rivera, prosseguint els passos de l’odi contra el sentiment nacional català, des del Decret de Nova Planta del 1317, han lluitat per fer-la desaparèixer, prohibint-ne l’ensenyament i menystenint-la als llibres de text com un “dialecto lemosín”. Els pares de la Constitució entenien que la situació dictatorial que havia imperat entre el 1939 fins la redacció de la nova Carta Magna, s’havia de revertir per establir la convivència ciutadana i allunyar-se de la repressió social, política i lingüística que havia imperat a l’Espanya.

De nou ha ressuscitat la intolerància i fan reviure les prohibicions com en temps dictatorials. L’objectiu dels tribunals no és implantar el 25% de l’ensenyament en castellà. La seva idea és imposar la llengua de Castella a Catalunya com en temps d’en Franco, però amb “el disimulo” que va redactar Felip V al decret de Nova Planta. Els fa nosa que els catalans parléssim la nostra llengua. No volen entendre que nosaltres provenim d’Europa i el nostre poble i les lleis son de procedència carolíngies, els reis d’Aragó tenen la sang dels Bel·lònides i les arrels lingüístiques son gal·loromàniques. Ens volen fer iguals que ells pel dret de conquesta i, sense respectar-nos. Nosaltres per llei –la seua llei- hem d’obrar segons el que ens manen. O és que un català que viu fora de Catalunya i té voluntat d’aprendre a l’escola la llengua materna, se li donarà la mateixa oportunitat que al nen castellà que viu aquí?

Saben perfectament que durant els darrers tres segles d’imposició del castellà a Catalunya, amb dictadures o sense, resultava complicat fer desaparèixer la nostra llengua de l’ús social. Ara, quan el català retrocedeix al carrer, és quan es pretén pegar l’últim cop de gràcia. Son molts i diferents factors que lluiten, contra l’ús de la llengua. Sobretot la immigració que els mateixos catalans se’ls dirigeixen en castellà, la digitalització amb els nous instruments de comunicació social que no son en català, i la televisió que si bé TV3 és la més vista a Catalunya, les dotzenes de cadenes restants, ocupen més del 80%.

La causa principal actual esdevé en la manca de referents entre els joves. El seu context està dominat pel castellà i l’anglès, i les xarxes socials hi juguen el seu paper. Una realitat és la llengua de l’escola, però la llengua dels audiovisuals pesa més que la immersió lingüística. I a més els infants capten d’immediat quan els progenitors tendeixen a canviar de llengua quan algú els parla en castellà, i ho imiten. Als que se’ns va prohibir aprendre el català a l’escola, els mestres ens deien que era de “mala educació” dirigir-nos en català als nous arribats. El tema ve de lluny i tenen continuats entrebancs que ho entorpeixen; uns amb “disimulo” i altres amb prohibicions. La darrera és que per viatjar amb avió cal que la certificació de la covid estigui escrita en castellà. El català no es pot parlar al Congrés de Madrid, ni a l’eurocambra...ni per pujar a un avió. Este és el respecte que ens tenen on les togues sempre decanten la balança al seu favor i el PSOE, amb el beneplàcit del PSC, mira de cara l’altre costat amb aire de dissimulació.

Quan Espanya s’adona que el català retrocedeix al carrer, és quan ataquen amb més contundència per destruir-lo, tots a l’unison, des dels poders judicials, polítics i mediàtics. Això del 25% és la trampa que enalteix els ànims de la premsa espanyolista, parlant contra el català i reduint-lo “al cantonismo”, i la desafecció a “la lengua de todos”. Atien el foc perquè quatre pares catalanòfobs reclamen el contrari de milers de famílies que demanen la immersió. La llei no és equitativa; és la llei del més fort. El que desitgen és provocar la guerra culpant-nos d’imposició quan son ells de sempre els repressors.

A la vegada desestabilitzen la convivència social i desprestigien el catalanisme. I gens els importa que desaparega la riquesa que significa la llengua del País. Son tres-cents anys de lluita contra el català; ara tenen un nova arma al seu abast i no en volen defugir. Estes quatre famílies burxades pels partits desafectes als nostres sentiments s’aprofiten de les togues polititzades per confrontar; simplement és l’excusa del moment. La llei poc importa, amb quatre contra tots!

Vet aquí que el sentiment que des de la premsa i des de la sensibilització general espanyola, en allò que saben que ens diferencia, ens dóna força i ens determina el sentit nacional. Per tant les excuses emprades, no ens ha de fer retrocedir. Ben al contrari; nosaltres ho hem de tenir ben clar; no ens hem d’excusar, ni hem de caure a l’ensurt del pacte. Hem de lluitar amb tota l’empenta possible per renovar i enfortir el nostre compromís amb la comunitat educativa i amb els milers de pares que els donen suport. No tenim la llei al nostre costat però tenim la força de la raó.
                                                         
Anton Monner – Membre de Plataforma per la Llengua