Fa un parell d’anys es va commemorar el centenari del naixement de Ramon Trias Fargas. Se’l va recordar amb nombrosos actes i un bon documental. Intel·lectual, rigorós i pragmàtic però també percebut com a distant, sorrut i poc mediàtic. Ara bé, el seu paper en la construcció del catalanisme de la segona meitat del segle XX és inqüestionable.
Enguany es compleixen 50 anys de la creació del partit que va fundar: Esquerra Democràtica de Catalunya. Un partit de quadres, de base liberal i defensor de la justícia social que comptava amb persones de pes com Josep Pi i Sunyer, Joan B. Cendrós, Josep Soler, Macià Alavedra o Jordi Vilajoana, entre d’altres. El llibret de presentació del partit es titulava: “Una política de llibertat. Llibertat i democràcia social”. Una bona síntesi.
Malgrat el prestigi dels seus impulsors i la visibilitat que li atorgà a Trias Fargas ser un dels 6 líders catalans en les conferències “Les terceres vies a Europa” com a representant del liberalisme, les opcions electorals d’EDC eren escasses. És per això que l’any 79 es va materialitzar la fusió dins de CDC des d’on la figura de Trias Fargas va navegar amb certes dificultats, malgrat presidir el partit durant un periode.
Hi ha tres aspectes que marquen la vida política de Trias: el finançament de les autonomies, la defensa de la llengua catalana, essent un ferm partidari de la seva oficialitat, i unes conviccions fortes d’un liberalisme d’arrel anglosaxona.
Poc abans de morir d’un infart durant un míting l’any 1989, Mercedes Milà l’entrevistava a TV3. Una bona entrevista, sincera i reveladora del pensament de Trias Fargas. En un determinat moment, fixa les seves prioritats polítiques: primer la llibertat, després Catalunya i, per últim, Convergència. Per aquest ordre. I afegia, per si no quedava clar: “una Catalunya de règim autoritari no m’interessa”. Tenia els conceptes i principis molt clars.
En la qüestió del finançament que és on, efectivament, Trias Fargas, segons el meu punt de vista, esdevé clau i l’àmbit on va profetitzar moltes de les qüestions que encara ara estan sobre la taula.
Posem-nos en el context del 1956, en plena dictadura franquista, amb falta de llibertats i una administració completament centralista. Trias, amb només 34 anys, teoritza sobre el concepte de regió econòmica (separada de la unitat central administrativa); realitza l’estudi de la balança de pagaments entre regions de l’Estat i conclou amb un defensa d’una política descentralitzada. Una idea que seguirà defensant fins la seva mort. Un model econòmic-financer que, en aquell moment i context, no era en absolut evident.
Posteriorment, en el període de la Transició, Trias Fargas va jugar un paper preponderant en les negociacions sobre el finançament de Catalunya i va seguir insistint en la seva posició clarivident sobre la qüestió. Els equilibris d’aquell moment no varen permetre que les seves tesis s’imposessin malgrat algunes de les conseqüències que ell advertia, el temps li ha donat la raó.
Finalment, si parlem del llegat polític de Trias Fargas no podem deixar d’esmentar el seu lideratge en l’aprovació de la LISMI l’any 1982. La primera llei a l’Estat que reconeixia els drets de les persones amb discapacitat. Una fita fonamental que va posar la primera pedra imprescindible d’un llarg camí que encara avui manca per recórrer.
Ramon Trias Fargas, polític brillant, de caràcter complex i de paraula fàcil, va assenyalar molt clarament i de forma molt precoç les qüestions fonamentals del desenvolupament de l’autogovern català que encara perduren. Pels passadissos de la Moncloa i la Plaça Sant Jaume, es dibuixa l’ombra allargada de Trias Fargas.