La història de la Humanitat, la part que val la pena de saber, és la que es basa en les relacions de confiança. La que tenien la reina Victòria amb el princep Albert. La que tenien Jaume I i Roger de Llúria. O la que tenien Simon i Garfunkel. Però de vegades es trenca. Com la Federació Espanyola de Futbol amb Julen Lopetegi i el Real Madrid o Pedro Sánchez amb Màxim Huerta i les seves cosetes amb Hacienda. I les relacions humanes, també, són la base de la política, o era a l’inrevés? 

El tal Shakespeare deia allò de “estima a tothom, confia en uns quants i no facis mal a ningú”. La confiança és una les matèries més estranyes de la Creació. Costa molt de construir i es pot esberlar per qualsevol petit incident que pateixi. Com una final de Champions. Com una primera cita. No seria acer reforçat precisament això de la confiança. S’ha de regar, i abonar, i espurgar, i... Passa entre amics, i passa entre companys. Ara que venen diversos congressos de partits polítics recordo també un aforisme (atribuit a Giulio Andreotti, i també a Konrad Adenauer) que diu allò de que “hi ha amics, coneguts, enemics, enemics mortals,... i companys de partit”. Aquesta seria un dels companys de viatge inevitables de l’independentisme des de que s’ha convertit en un moviment polític amb vocació majoritària. Quan ets gran et passen coses de gran. 

Ara bé, no entenc les deslleialtats o les contradiccions. L'exconsellera d'Educació de la Generalitat Clara Ponsatí, que va marxar a Escòcia (com d’altres companys va triar l’exili enlloc de la presó), va dir que el Govern Puigdemont “jugava a pòquer” contra el Govern espanyol i anava “de farol”. Gran alegria a la Brunette i la tercera via colauer. Ponsatí em mereix molt de respecte intel·lectual i també polític, sobretot des del moment que va fer una passa endavant i va accedir a l’oferta del president Puigdemont. Però, és possible que no sabés com estaven repartides totes les cartes? Creu que hi ha nou persones a la presó (sis d’elles companyes i companys seus del Govern) només per un error de càlcul? Sap ella si el Govern (tot l’executiu) tenia o no tenia preparat el Dia D+1? Creu que Carles Viver i Pi-Suñer es passava els matins pentinant un gat?  

Vaig ser dels que tenia pressa. Encara en tinc. Però també sé que de vegades convé parar. Va bé respirar. Prendre distància. Renovar-se. Entendre les crítiques. Mirar als ulls, primers als teus, i després buscar la mirada de l’altre. Ponsatí és cèlebre per les seves posicions radicals (en el sentit positiu, de pedra picada se’n diu ara) i potser sí que no es va trobar el que es volia. Tampoc s’ha trobat el que s’esperava Màxim Huerta. Quan ets al timó tothom et mira, tothom espera, la dona del Cèsar i la camisa neta. Tothom vol que facis de consellera o de ministre, per davant i per darrere. I sovint oblidem aquell sintagma que es diu “acció política”, que sóna molt a sindicat dels setanta, però que és important. I si fas et pots equivocar. No és moment de postureig ni de deixar l’equip en el moment de començar la competició. Lopetegi serà sempre considerat un deslleial. Perquè el futbol és molt més cruel que la política. Però la política és molt més cruel que el futbol, perquè és la vida. Tranquils, tenim una segona oportunitat.