Fa poc el senyor José M. Sanz, Loquillo, va fer unes declaracions al diari ABC que van causar força polèmica. No opinaré sobre quina és l’autoritat i la credibilitat que pot tenir com a líder d’opinió un home que es fa anomenar Loquillo ni la profunda covardia i falsedat del seu desmentiment posterior, que el propi ABC es va encarregar de demostrar. A l’entrevista, el Sr. Sanz comparava els defensors de l’anomenat “dret a decidir” amb les SA (Sturmabteilung, Secció d’Assalt) del NSDAP d’Adolf Hitler, que cridaven a “fer servir la democràcia per destruir la democràcia”. Deixaré de banda l’enèsima comparació entre els nazis i ja no solament els independentistes catalans sinó qualsevol persona a favor del “dret a decidir”. Ja no ve d’aquí. El que m’interessa és una altra cosa, molt més important: El concepte de “fer servir la democràcia per destruir la democràcia” aplicat al dret a l’autodeterminació.

Per començar diré que els meus coneixements són limitats. Sé el que he sentit, el que he llegit, el que he estudiat i el que he pensat després de les tres coses anteriors durant llargues hores d’avorriment, però no oblidem que l’avorriment és pare tant del romanticisme com de l’assaig. No sóc politòleg, ni jurista, ni tinc amplíssims coneixements de cap dels temes que ens ocupen. Tot i això, i fent servir només la lògica i una certa manera de veure el món, voldria explicar algunes coses al Sr. Sanz. Aprofitant que també ha declarat que està a favor d’una consulta “legal” en la qual votaria, m’agradaria posar en ordre els tres conceptes al voltant dels quals els gira tot plegat: La llei, la democràcia i els drets. O, com diria Plató, la idea d’aquests conceptes. Al món real ja sabem què passa.

Entenc la democràcia com un mitjà, no una finalitat en sí mateixa. És el sistema menys dolent perquè tots puguem viure la nostra vida tranquil·lament, en el ben entès que, articulant les llibertats d’opinió i expressió a través del vot –independentment de la fórmula electoral-, garanteix que els nostres drets i llibertats no són conculcats. La seva condició de tòtem inamovible deriva d’això.

Si seguim descabdellant, aquestes llibertats d’opinió i expressió, que figuren a les constitucions i/o cartes de drets dels països considerats “com cal”, ens duen a les lleis. Als estats democràtics les lleis són redactades, esmenades i aprovades per la (o les) cambres legislatives, que al seu torn són la manera com la llei fonamental o Constitució estipula que s’ha d’articular el Poder Legislatiu. Aquesta Constitució, però, també ha estat redactada, esmenada i aprovada per una cambra pre-constitucional (Corts Constituents) escollida per la ciutadania que, a més, ha ratificat la nova Constitució en referèndum. Així doncs, la democràcia com a idea i com a exercici existeix abans que la Constitució, perquè la primera emana directament d’uns drets i la segona n’és una forma d’articulació i garantia.

Finalment hi ha els drets. Per mi són el vertaderament fonamental. Sense drets no hi ha motiu per la democràcia ni per les constitucions. Sense drets només hi ha barbàrie. Podem discutir quins són aquests drets i quina extensió tenen: Com més i més amplis millor sempre que no entrin en conflicte entre ells, però segur que coincidirem en una sèrie de drets fonamentals. Els drets nacionals (autodeterminació, independència política i identitat cultural) són anomenats drets de tercera generació però són una expressió concreta de drets més simples: Opinió, expressió, nacionalitat, no patir tracte degradant ni persecució política, satisfacció dels drets culturals. Es poden/podrien garantir dins l’Estat espanyol? Alguns probablement sí, tots alhora no: es neguen en base a la Constitució, cosa que no encaixa amb com els conceptes s’estructuren al meu cap ni al de molts altres. El desig d’un conjunt de ciutadans de la Catalunya autònoma -més del 70% segons les enquestes- d’exercir el dret a escollir el seu futur com a país, ja sigui en forma d’Estat independent, de nova articulació de la seva relació amb l’Estat espanyol o de mantenir-ho tot tal com està, passa per sobre dels instruments jurídics. Un conflicte entre ambdós només vol dir una cosa: les lleis estan mal fetes, són un instrument que emana de la democràcia però que la coarta. Vaja.

Si em perdoneu la frivolitat, funciona com les Lleis de la Robòtica d’Isaac Asimov: Els drets són bàsics. La democràcia té com a límit el seu ús en contra seu. Les lleis han de garantir el bon funcionament de la democràcia i el respecte pels drets. El que diuen el senyor Sanz i tants d’altres, és a dir, “la democràcia per destruir la democràcia” i el respecte a la Constitució com a Ens suprem, topen frontalment amb la manera com concebo aquests tres conceptes, les seves relacions causals i el seu ordre de prioritat. Puc estar equivocat. I tant que sí. Però si és així m’agradaria que m’ho argumentessin com he fet jo. Si pot ser sense ad Hitlerums: Ha quedat clar qui és qui fa servir la llei –democràtica- per limitar la democràcia.