
ARA A PORTADA
Penso que aquest ordre independentista, en tant que lògica de funcionament, ha de mantenir-se en els propers mesos, fins que culmini el procés de transició. I que un cop assolida, la Catalunya independent ha de ser molt conscient que el manteniment de l’ordre públic serà una peça cabdal per a la consolidació del nou sistema polític.
Per això no s’acaba d’entendre, o potser sí, com es pot gastar tanta tolerància amb les formacions feixistes espanyoles que amenacen, dia sí i dia també, la convivència catalana. Les amenaces llançades des dels sectors espanyolistes de fracturar la societat catalana, és a dir, ras i curt, de promoure un enfrontament civil entre catalans (o més aviat entre catalans i colons espanyols) no haurien de ser preses a la babalà.
L’ordre independentista, que un cop assolida la victòria, esdevindrà ordre republicà, ha de deixar molt clar que tindrà tolerància zero amb el feixisme espanyol, i amb qualsevol expressió de catalanofòbia que intenti retornar al passat. Com a tall d’exemple, penso que caldria llançar un avís per a navegants: que la Llei d’amnistia espanyola no s’aplicarà a la República Catalana, com tampoc s’aplica a la República Argentina. I que si s’escau, qualsevol responsable franquista que sigui detingut en el territori català, haurà de ser jutjat d’acord amb la llei catalana.
En definitiva, la Catalunya independent ha de tenir clar que per consolidar-se i no tornar enrere, caldrà un exercici d’higiene democràtica, que passa per netejar tot rastre de tolerància amb l’espanyolisme feixista. No ens ha de fer angúnia utilitzar la contundència necessària per acabar amb els darrers vestigis del feixisme. I tampoc hem de caure en la trampa dels que apel·laran als drets dels espanyols feixistes. O és que hem de reconèixer drets a aquells que ens volen exterminar? No siguem ingenus, si us plau. De vegades, el bonisme és una irresponsabilitat.
Barcelona (1964). Doctor en Ciència Política i de l'Administració i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Història Contemporània. Professor de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Comunicació. Autor de diversos llibres i articles sobre el nacionalisme espanyol i canadenc i els independentismes català i quebequès. També estudio l'impacte dels New Media en l'activisme polític i la globalització. Vaig ser director del Catalunya Campus i he col·laborat en diversos mitjans de comunicació. He participat en programes europeus de recerca, i investigat a Londres, Montreal i Toronto. No concebo la teoria sense la pràctica.
Et pot interessar
- Enric Hernàez i els mèrits no reconeguts Jordi Bianciotto
- Vam aprofitar el tren japonès, aprofitarem el xinès? David Garrofé
- La descoberta Xavier Grasset i Foraster
- Català: fer complir la llei no és un debat ideològic Germà Capdevila
- El compromís històric Sebastià Frau
- Lambán i l'odi com a esport Montserrat Nebrera
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.