De les moltes lliçons apreses en les dues darreres diades, una de les més importants és que van celebrar-se sense que es registrés cap mena de desordre, ni violència, ni avalots. Van ser un exemple referencial de tranquil·litat, cohesió, unió, sense que en cap moment això anés en contra de la seva contundència reivindicativa, de la seva fermesa, del seu compromís amb la independència del nostre poble. Cridar molt, trencar mobiliari públic, no és sinònim de major compromís. Molt sovint és a l’inrevés.

Penso que aquest ordre independentista, en tant que lògica de funcionament, ha de mantenir-se en els propers mesos, fins que culmini el procés de transició. I que un cop assolida, la Catalunya independent ha de ser molt conscient que el manteniment de l’ordre públic serà una peça cabdal per a la consolidació del nou sistema polític.

Per això no s’acaba d’entendre, o potser sí, com es pot gastar tanta tolerància amb les formacions feixistes espanyoles que amenacen, dia sí i dia també, la convivència catalana. Les amenaces llançades des dels sectors espanyolistes de fracturar la societat catalana, és a dir, ras i curt, de promoure un enfrontament civil entre catalans (o més aviat entre catalans i colons espanyols) no haurien de ser preses a la babalà.

L’ordre independentista, que un cop assolida la victòria, esdevindrà ordre republicà, ha de deixar molt clar que tindrà tolerància zero amb el feixisme espanyol, i amb qualsevol expressió de catalanofòbia que intenti retornar al passat. Com a tall d’exemple, penso que caldria llançar un avís per a navegants: que la Llei d’amnistia espanyola no s’aplicarà a la República Catalana, com tampoc s’aplica a la República Argentina. I que si s’escau, qualsevol responsable franquista que sigui detingut en el territori català, haurà de ser jutjat d’acord amb la llei catalana.

En definitiva, la Catalunya independent ha de tenir clar que per consolidar-se i no tornar enrere, caldrà un exercici d’higiene democràtica, que passa per netejar tot rastre de tolerància amb l’espanyolisme feixista. No ens ha de fer angúnia utilitzar la contundència necessària per acabar amb els darrers vestigis del feixisme. I tampoc hem de caure en la trampa dels que apel·laran als drets dels espanyols feixistes. O és que hem de reconèixer drets a aquells que ens volen exterminar? No siguem ingenus, si us plau. De vegades, el bonisme és una irresponsabilitat.