Un periodista musical temerari, Oriol Rodríguez, s'ha arremangat per endinsar-se en un terreny ple de mines, el del rock català, i n'ha fet un retrat coral, el llibre Tocats de l'ala. Història oral del rock català (Ed. Contra), ben entretingut. Una obra amb aspecte de document definitiu, gairebé un epitafi d'aquella escena que va capgirar la música del país a començaments dels anys 90.

Celebrem-ho: ara que ja és lluny de l'actualitat, i que ja no genera discussió, l'autor ha pogut ajudar-nos a calibrar pros i contres sense el soroll i la histèria d'altres temps. I és d'aquesta manera com podem, per fi, enterrar el rock català per tal que pugui viure el rock català. O el pop, o la música urbana, o del que calgui, perquè això del rock, com estem veient darrerament, ja no és el que era.

Un dels aspectes interessants del llibre és deixar constància de l'obsolescència de determinats debats. Ja són història, per exemple, les barricades lingüístiques en una escena en què han acabat convivint les diferents opcions sense que calgui estirar-se dels cabells. Les pedrades a Sopa de Cabra per cantar en castellà a Catalunya avui són difícils d'imaginar (no sé si podríem dir el mateix, però, de les pedrades per cantar en català a les Espanyes).

Però la controvèrsia que trobo més suculenta és aquella que anava de la importància de la premsa i que centra un capítol del llibre. Perquè aquells artistes estaven molt amoïnats, fins i tot indignats, per la indiferència i/o menysteniment que les seves cançons causaven en molts periodistes, sobretot barcelonins. Quin anacronisme més deliciós! Perquè, a hores d'ara, a quin cantant de trap de 18 anys li importa el que digui o deixi de dir un diari o una revista?

Al capdavall, els periodistes musicals hauríem de fer-li un monument al rock català, ja que va ser una de les últimes grans escenes del país que ens va valorar de debò i que ens va tractar com a autoritats amb poder per incidir en el seu destí. Gràcies, amics. Bé, anàveu erradíssims: com vau poder comprovar, tenir una crítica dolenta, o tèbia, o ser ignorats, quan fos el cas, no impedia que poguéssiu vendre molts discos. Però va ser bonic ser mereixedors de tanta atenció. Enyorem aquells episodis d'orgull ferit, indicadors del respecte que ens dispensàveu. Perquè, com sabem, és un petit pas el que separa l'odi de l'amor.