En el meu darrer article cridava l'atenció sobre el caràcter disruptiu de la normalització i consolidació a la política espanyola (i catalana) del neofeixisme representat per Vox. L'article acabava amb la següent consideració: Entenem el paper disruptiu de Vox quan veiem que el PP no fa de "cordó sanitari" davant l'extrema dreta. Al contrari la normalitza; li obre les portes de les institucions de govern i, pel camí, queda captiu de la seva agenda mediàtica i ideològica autoritària, uniformista, xenòfoba, reaccionària, homòfoba i masclista. Però el paper de Vox no és disruptiu només per això. La seva consolidació sistèmica altera els equilibris polítics del règim constitucional del 78 i condiciona la relació de la política catalana i l'espanyola, així com l'estratègia del sobiranisme català. A aquestes alçades, no entendre això pot ser l'origen d'errors polítics colossals. Del reformisme espanyol, però encara més de l'independentisme d'esquerres català. Aquest, però, haurà de ser el tema d'un pròxim article.

Som-hi doncs. Quan observem amb perspectiva històrica l'accés al poder dels feixismes en els darrers cent anys identifiquem clarament una pauta recurrent. En la fase inicial, mentre la vida embrionària es desenvolupa dins l'ou, tot sembla anecdòtic. Posteriorment, quan esdevé actor polític cridaner i minoritari, se'l veu com una molèstia incòmoda, però bàsicament inofensiva. Per a certa cultura política, fins i tot útil com a força de xoc contra les esquerres. Però una característica de l'extrema dreta tradicional i de l'actual és el seu domini de les estratègies comunicatives.

En situacions de crisi o incertesa (o totes dues) la difusió de missatges populistes, simples i de contingut emocional va fent forat en l'opinió pública. Tot això reforçat per la nítida identificació d'un enemic intern i/o extern. L'actitud tolerant o còmplice de les dretes convencionals contribueix a normalitzar l'expressió de l'extrema dreta. I, de mica en mica, el feixisme imposa la seva agenda ideològica i mediàtica. Primer entre l'opinió pública conservadora. I, finalment, també aconsegueix penetrar espais electorals tradicionalment progressistes, contaminant tot el sistema polític.

La trajectòria de Vox respon perfectament a aquest patró i ja està en la fase d'esdevenir hegemònic entre les dretes. Ha fagocitat bona part de C's i ja parla de tu a tu amb el PP. Un PP ja atrapat en la tranyina ideològica i mediàtica de l'extrema dreta. Hi ha cinc factors que poden ajudar a reforçar les expectatives de poder dels seguidors d'Abascal. En primer lloc, tenen perfectament identificat un doble enemic intern: el sobiranisme ("separatisme") i la immigració (preferentment, la magrebina musulmana). En segon lloc, la complicitat d'un sistema mediàtic madrileny molt decantat de forma majoritària a la dreta. En tercer lloc, la pervivència dels valors franquistes en la cultura política i mediàtica espanyola. En quart lloc, la percepció social de crisi, incertesa i manca d'expectatives (sobretot entre els joves). I encara cal afegir el fet que la comunicació en les xarxes socials funciona com un ecosistema favorable per l'estil comunicatiu demagògic de l'extrema dreta. Ho saben perfectament i ho fan bé. Molt bé, de fet.

El problema, però, no és només que les dretes no sàpiguen (o no vulguin) aïllar el feixisme. En el blanqueig del feixisme espanyol també participen altres actors polítics. Com el PSOE, per exemple. No m'hi estendré gaire. Hi haurà prou amb recordar que, contrariat amb el PP, Sánchez va arribar a afirmar en seu parlamentària que Vox havia demostrat "més sentit d'estat" que el partit de Casado. No discutiré que el sentit democràtic d'estat del PP és imperceptible, però el de Vox és nul, inexistent. L'afirmació de Sánchez va ser estúpida i irresponsable. Molt il·lustrativa, en qualsevol cas del clima polític que es viu a Madrid. Algú s'hauria imaginat a Merkel elogiant el sentit d'estat de l'extrema dreta alemanya en seu parlamentària? Doncs això.

El mateix independentisme català ha mostrat i mostra una miopia política preocupant davant l'emergència de l'extrema dreta. Tampoc m'hi estendré gaire. Em limitaré a recordar la penosa pobresa dels arguments amb què s'intenta justificar la coincidència de vot amb Vox en temes tan crítics com l'aprovació o no dels PGE. No entendre que les coincidències amb l'extrema dreta sempre són contraproduents és no entendre res. I, en qualsevol cas, significa no ser conseqüent amb una actitud antifeixista. Però no només. També revela que no s'ha entès que la normalització de l'extrema dreta és un nou símptoma de la crisi del règim constitucional del 78. Un factor de crisi molt rellevant, que pot anar a més. Particularment, si els seguidors d'Abascal conquereixen el govern central de la mà del PP (complementant o liderant). Em temo molt que per la societat catalana aquest seria l'embat realment imaginable.

I tot això com condiciona l'estratègia de l'independentisme català? Quines conseqüències té? Al meu entendre, tres. En primer lloc, fa encara més urgent el reforçament de la unitat civil de la societat catalana al voltant d'objectius socials i democràtics de país. En segon lloc, també fa més necessària la complementarietat de la iniciativa de la societat civil i de l'acció de govern des de les institucions representatives locals i nacionals. I, en tercer lloc, reforça la necessitat d'entendre la reivindicació de la sobirania nacional catalana com una qüestió d'aprofundiment democràtic.

Aquí, com als Estats Units, amb la irrupció de l'extrema dreta, la disjuntiva de fons ja és democràcia o autoritarisme. I en aquesta disjuntiva, la reivindicació del dret a l'autodeterminació del sobiranisme català representa i ha de representar exactament el contrari del que representa l'autoritarisme xenòfob i uniformista de l'extrema dreta. Davant la societat catalana, però també davant l'opinió pública internacional.