Aquest 2022 farà un segle de l’arribada al poder de Mussolini. Un any més tard, el 1923, el rei Alfons XIII avalava amb entusiasme el cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera, pare de José Antonio Primo de Rivera, el principal ideòleg del feixisme espanyol. El 1933, Hitler assumia el poder i acabaria de donar forma a les concepcions ideològiques i polítiques de la variant germànica del feixisme europeu. Tres anys més tard, l’estiu del 1936, Franco assumia el comandament de les tropes rebels i posava les bases d’un sistema polític inspirat en el feixisme italià i el nazisme germànic. Un règim dictatorial extraordinàriament longeu, que es va perllongar 4 dècades. El doble del que va durar la dictadura de Mussolini i més de tres vegades el temps en el que Hitler va mantenir en el poder.
 
Aquest 2022 també farà un segle que Eugeni Xammar va arribar a Berlín com a corresponsal de La Veu de Catalunya. S’hi va trobar una societat en crisi, en la que s’estaven gestant les condicions econòmiques, polítiques i ideològiques que acabarien fent possible l’accés imparable del nazisme al poder. Amb les seves cròniques, Xammar va fer un retrat extraordinàriament precís, descriptiu i analític. Una mostra antològica del periodisme català del primer terç del segle passat. L’any 1998, l’editorial Quaderns Crema va publicar una selecció dels articles de Xammar d’aquells anys amb un títol ben significatiu: L’ou de la serp. Un títol adequat per a un llibre que ajuda a entendre les condicions en les que es va covar la prefiguració del monstre totalitari.
 
Explicar la irrupció de Vox en la política espanyola demanaria avui una finor analítica a l’alçada del Xammar dels anys vint i trenta del segle passat. Però la meva impressió és que la crònica periodística d’avui, no només la madrilenya, no és capaç d’identificar el canvi de paradigma que ha significat la irrupció de Vox en la política espanyola (i en la catalana). Ni s’explica adequadament el fenomen de l’ou de la serp del neofeixisme espanyol representat per Vox, ni s’interpreten adequadament les conseqüències de la seva consolidació sistèmica. Però encara és més preocupant el l’ambivalent capteniment de bona part de les formacions polítiques espanyoles i catalanes.
 
Vox es va fundar a finals del 2013 com una escissió del PP. L’onze de setembre del 2012 havia tingut lloc la primera gran manifestació independentista sota el lema “Catalunya nou estat d’Europa”. La Diada del 2013 va tenir una altre format massiu amb la cadena humana que va recórrer tot el territori de Catalunya nord a sud... Com ja va passar amb la Dictadura de Primo de Rivera, en part, és una reacció davant el sobiranisme català. No només, però. També al moviment del 15M. En qualsevol cas, no va ser un moviment estrictament reactiu. També s’explica per la configuració de la dreta espanyola desprès de la mort de Franco i pels decantaments dels pactes de la Transició democràtica. Sobretot a partir de la segona legislatura de José María Aznar.
 
Fins el 2013 semblava que el sistema polític espanyol era una excepció a la UE. Una excepció positiva. Un sistema amb un mapa de partits sense la presència de l’extrema dreta. Però es tractava d’un miratge. L’extrema dreta sí que existia de forma encara no expressa dins el PP. I quan es van donar les condicions va trencar la closca i va començar a tenir vida pròpia. Al començament amb una evident inseguretat, però, de mica en mica, avançant amb un pas més enèrgic i decidit. Amb pas decididament desacomplexat. Ara ja podem entendre que entre el 1977 i el 2000 la dreta espanyola va viure un conflicte sord i latent entre una concepció conservadora identificada amb el liberalisme democràtic o una concepció conservadora entesa com una mena d’hibridació entre neoliberalisme i neofalangisme postmodern. Aznar va decantar la balança a favor de la segona opció. El que ha vingut després, fins arribar a Abascal i Ayuso, n’és la conseqüència lògica. Però l’embrió de la serp havia anant prenent forma en el si del PP i el seu entorn cultural i empresarial.
 
L’opció identificada amb el liberalisme democràtic potser hauria pogut permetre una evolució oberta i democràtica del règim constitucional del 78. Una ruptura definitiva amb el llegat cultural i polític de la Dictadura franquista. La segona opció, la guanyadora, no. La cultura política aznarista comporta el blanquejament de la Dictadura del “Caudillo de España por la gracia de Dios” i la recuperació de forma actualitzada les concepcions de fons del nacionalisme autoritari d’estat que va encarnar el franquisme. És a dir, José María Pemán reinterpretat i actualitzat per Steve Bannon.
 
L’any 2011, Paul Preston va escriure el seu llibre definitiu per a fer balanç històric del franquisme. Un llibre titulat “The Spanish Holocaust”, traduït al castellà com “El holocausto espanyol. Odio, y exterminio en la guerra civil y después”. Un títol tant significatiu com el del llibre de Xammar per a una obra documentada i imprescindible. Una caracterització rigorosa del règim franquista que permet entendre que blanquejar-la i banalitzar-la és tant greu com banalitzar el feixisme mussolinià o el nazisme. Però aquesta no és la concepció dominant a la cultura política espanyola. Ni tant sols en amplis sectors de les esquerres. I d’això se’n beneficia la nova extrema dreta espanyola. El blanquejament del franquisme permet la normalització de Vox i el populisme autoritari del PP. Una normalització que contamina i altera tot el sistema.
 
Entenem el paper disruptiu de Vox quan veiem que el PP no fa de “cordó sanitari” davant l’extrema dreta. Al contrari la normalitza; li obre les portes de les institucions de govern i, pel camí, queda captiu de la seva agenda mediàtica i ideològica autoritària, uniformista, xenòfoba, reaccionària, homòfoba i masclista. Però el paper de Vox no és disruptiu només per això. La seva consolidació sistèmica altera els equilibris polítics del règim constitucional del 78 i condiciona la relació de la política catalana i l’espanyola, així com l’estratègia del sobiranisme català. A aquestes alçades, no entendre això pot ser l’origen d’errors polítics colossals. Del reformisme espanyol, però encara més de l’independentisme d’esquerres català. Aquest, però, haurà de ser el tema d’un pròxim article.
 
 
Post Scriptum:
Tot just quan començava a escriure aquest article he tingut notícia de la mort sobtada de l’estimat Antoni Dalmau. Polític i escriptor. Socialista i catalanista sobiranista de pedra picada que entenia la significació profunda de l’amenaça de la nova extrema dreta. Mentre anava prenent forma l’article, s’actualitzava el record de la seva bonhomia, de la seva generositat. Que aquest escrit serveixi d’humil homenatge a la seva memòria.