És cert que això de l'última paraula té una ressonància patibulària. Després de quatre mesos de judici, només hi ha hagut el moment de l'arrencada i el de tancament en què hem pogut sentir la veu dels processats, i en tots dos moments han estat carregats de dignitat i també de simbolisme. Bé, potser també els hem pogut sentir durant les campanyes electorals. Perquè, a diferència del que va passar el 21-D, en que tant Jordi Sànchez com Oriol Junqueras van ser castigats sense pati per sengles missatges enregistrats, ara la Junta electoral central ha acabat autoritzant un seguit d'entrevistes. Potser la veu menys sentida a les municipals ha sigut la de Joaquim Forn, a qui en canvi, ara veurem participar del primer ple de l'ajuntament de Barcelona, abans de ser tornat a Soto del Real, i possiblement suspès de funcions com a regidor.
 
Però les últimes paraules de tancament de judici quedaran ben gravades en la memòria, i potser també en la dels membres del tribunal que els jutja i que els ha de sentenciar. Potser per això hi ha advocats que s'estimarien més que no es fes servir aquest espai, i posats a dir, supervisen què diran pel possible efecte que tinguin aquests discursos. En tot cas el fil que els unia és el de la petició que la política, que va fracassar, tingui una segona oportunitat, que la tingui amb majúscules. Que la sentència pot ser part del problema o de la solució.
 
La sentència marcarà les pròximes generacions, i pot deixar fixada l'expressió de certs drets, com el de manifestació, participació o expressió. La idea de Carme Forcadell que li fan gruar el seu mandat a l'ANC, o la de Cuixart ("ho tornaria a fer"), remet que no hi haurà sentència que doblegui la voluntat política i autodeterminista d'una societat, d'un poble, i en tot cas la insistència a reclamar una entesa, un pacte, que pugui contemplar una consulta acordada amb l'Estat.
 
Llegit així, i amb l'experiència acumulada d'anys, sembla que les últimes paraules puguin semblar lapidàries, perquè la intenció d'escarment que reclama VOX també pot acabar projectant-se damunt la sentència. Acabat el judici, i amb les càmeres de televisió apagades, els membres del tribunal es van adreçar als advocats i els van dir que no els ho posaran fàcil, que deu voler dir que hauran de meditar bé què hi diuen en aquesta esperada sentència, i l'advocada de l'Estat va desitjar el millor als familiars dels presos polítics.
 
La fiscalia, sense poder mantenir amb proves aquesta rebel·lió postmoderna que diu l'advocat Xavier Melero, s'arrecera a la hipèrbole de la violència normativa, però que no té reflex al codi penal. On és el delicte? Desobediència al TC? Aquest deu ser el mal menor que permetria dir que alguna cosa es va fer malament amb mirada penal. Però amb quines penes?
 
L'última paraula la té el tribunal, la pronunciarà en una llarga sentència que pot caure entre finals de juliol, i a la tornada de l'estiu, com raonen les versions més entenimentades.  L'última paraula busca la unanimitat, busca el recer de la muralla humana que configuren aquests set magistrats que tenen a les seves espatlles una gran responsabilitat.
 
Però l'última paraula no està pronunciada, i pot ser la que generi la sentència, si és que els partits, i el gruix de la societat, són capaços de consensuar-la i expressar-la de manera neta i clara.