Aquests dies sóc a Luxemburg, aquest petit estat europeu de mig milió d’habitants. Una cosa així com l’Hospitalet de Llobregat i Badalona junts, però en pla estat independent, des de l’11 de maig de 1867. Fronterer amb França, Alemanya i Bèlgica, al cor mateix de la vella Europa, Luxemburg és avui la seu del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (UE), del Tribunal de Comptes de la UE, del Banc Europeu d’Inversions i de la secretaria general del Parlament Europeu. Segons assegura el Banc Mundial, és l’estat amb el producte interior brut per càpita més important del món i comparteix amb Catalunya el fet de ser els únics llocs de la UE amb tres llengües oficials en el mateix territori: luxemburguès, francès i alemany, al Gran Ducat, i català, castellà i occità, al Principat. Però tot i ser 13 vegades més petit que Catalunya, Luxemburg és un país sobirà, membre de la UE i malgrat la seva modèstia demogràfica, ningú no li discuteix ni el dret a l’existència ni la seva viabilitat com a estat independent.

A Luxemburg hi ha, de 25 anys ençà, un activíssim Centre Català, integrat, en bona part, per compatriotes eurofuncionaris, que treballen en les diferents institucions europees, radicades en aquest petit país centreeuropeu. L’ànima n’és Antoni Montserrat, un dels motors també, des del seu casal, de la Federació Internacional d’Entitats Catalanes, i alt funcionari europeu, responsable del que a casa nostra anomenem “malalties minoritàries” i a la resta d’Europa “malalties rares”. Pel Centre Català de Luxemburg han passat noms molt destacats de la cultura, la política i la societat dels Països Catalans, al llarg d’aquests anys, al costat d’activitats culturals i de tot tipus, amb l’objectiu de fer conèixer el nostre país a la seva terra d’acollida i, alhora, mantenir els lligams de tota mena entre els residents del mateix origen nacional.

En aquest moment hi ha 124 casals catalans, estesos per una quarantena d’estats, als cinc continents. El primer i, doncs, el més antic, encara existent avui, és el de l’Havana, fundat el 1840, amb el nom de Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya, instal·lat en un agradable i atractiu edifici modernista de la capital cubana, al número 68 del carrer Consulados, entre Genios i Refugio, a tocar del Malecón. Amb el pas dels anys, lògicament, la fesomia humana de la Catalunya exterior, que és així com s’anomena la comunitat catalana de la diàspora, ha anat canviant notablement, tot i que és en el con sud d’Amèrica on es concentra el nombre més elevat de casals. En els anys més difícils de la dictadura, els casals van fer un paper d’ambaixadors cívics d’un país inexistent, que no apareixia en els mapes. I, encara avui, aporten temps personal, esforços diaris i diners de la seva butxaca, a la internacionalització del país.

El gran allau d’emigració econòmica que sortia cap al nou continent a fer les Amèriques, o que fugia del país, per l’exili polític, ha deixat pas a una altra realitat. Avui, ningú no ha de tocar el dos, de pressa i corrents, per les seves idees i el perfil del català de l’exterior és ben diferent, com també ho són les entitats europees de les americanes. En l’actualitat trobem “emigrants transitoris”, no pas amb voluntat de permanència definitiva, com ara funcionaris, empresaris, executius, científics, acadèmics, esportistes d’elit, estudiants, empleats qualificats de grans empreses catalanes, etc. En el cas europeu, a tres hores d’avió com a molt lluny, i ben sovint a Catalunya. En el cas americà, però, és encara on hi ha el model antic: catalans de tercera i quarta generació, gent que ja ha perdut la llengua o bé que no han estat mai a Catalunya i per als quals, el nostre país, és, sobretot, el país dels seus pares o avis ja que ells, abans que res, se senten i són argentins, mexicans, uruguaians, etc.

El 27 de desembre de 1996, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de relacions amb les comunitats catalanes de l’Exterior. L’autor de la iniciativa i del primer redactat original vaig ser jo mateix i, tot trobar-me llavors a l’oposició, cal dir que la necessitat de la llei era tan evident que, fetes les esmenes lògiques en tot tràmit parlamentari, la proposta va ser aprovada per la unanimitat de tots els grups polítics, catalans i espanyols, de dretes i d’esquerres. Sempre m’ha interessat aquest tema i per això me n’he preocupat, allà on n’he tingut oportunitat. Ara, el Centre Català de Luxemburg m’ha invitat a pronunciar-hi una conferència sobre la projecció internacional de Catalunya. Tenen raó a promoure iniciatives sobre aquest tema, perquè és més que evident que, en un procés d’emancipació nacional, sense una bona política en l’àmbit internacional, tota declaració de sobirania està condemnada al fracàs.