"Mà estesa per a l'autodeterminació del poble, puny tancat amb les retallades i llum i taquígrafs". Així s'expressava un novell diputat anticapitalista de nom David Fernàndez des del faristol del Parlament de Catalunya en aquell llunyà ple d'investidura del 2012 on la CUP s'estrenaria amb els seus tres diputats electes.

En aquella desena legislatura la Candidatura d'Unitat Popular entrava a l'edifici que fou l'antic arsenal de la Ciutadella en plena onada de l'anomenat "austericidi" que duia a terme el llavors president Artur Mas. I ho feia, evidentment, amb una posició radicalment diferent de les polítiques neoliberals que impulsava el Govern de Convergència. La defensa dels serveis públics i la denúncia de les retallades que s'estaven duent a terme, així com les crítiques contra la corrupció de banquers i polítics foren una constant durant aquells anys. Era el puny tancat que havia anunciat des del Parlament el desembre de 2012 el portaveu dels cupaires.

També fou la legislatura del "procés de participació ciutadana sobre el futur polític de Catalunya", una consulta que, segons indicarien polítics i mitjans de comunicació d'àmbit estatal com el diari El País fou l'inici del "desafiament independentista que va deixar enlaire a tot Espanya". Una votació que finalment es dugué a terme el 9 de novembre de 2014 i on la CUP també va posar el seu gra de sorra impulsant, per exemple, una campanya pròpia pel Sí-Sí. La mà estesa.

Ben segur que una organització política és una de les eines d'assoliment d'un projecte social i econòmic i, en el cas dels partits, però no solament, amb l'aspiració d'assolir el poder entès com l'espai que permet la implementació dels seus principis ideològics i, per tant, programàtics.

I per aconseguir-ho, o per esdevenir hegemònics en qüestions fonamentals, cal que la gent vegi la utilitat d'unes determinades sigles, sigui per aconseguir la defensa del seu lloc de treball, per aconseguir la independència, per dur a terme un canvi social o, preferentment, totes juntes.

Per fer-ho, no crec que sigui condició sine qua non governar, tot i que, malgrat tots els peròs, acostuma a ser la via més fàcil o en tot cas més efectiva. També es pot fer, i n'estic convençut, des d'una oposició dura, però constructiva, de mà estesa i puny tancat.

Durant el nostre pas pe ple de la Paeria, del 2015 al 2019, per exemple, la Crida per Lleida vam aconseguir, des de l’oposició més fèrria al projecte socialista de ciutat de Lleida, apostar (i aconseguir) implantar un IBI amb una certa progressivitat, emmirallant-nos en altres ciutats com Badalona. Una acció que va beneficiar més de 15.000 famílies (que es diu aviat) principalment de les classes populars, o que l'Ajuntament posés dos pisos per a dones en situació de violència masclista que, avui i malauradament, s’han quedat curts a la ciutat.

Amb tots els defectes, contradiccions i tensions, amb tots els errors possibles, vam oferir mà estesa i també, quan va caldre, puny tancat. Aquesta legislatura la CUP va assolir un pacte, que vam anomenar de mínims, amb ERC que contenia elements importants per millorar la vida de les catalanes i catalans amb mecanismes tímids de justícia social i que feia passes per assolir l’alliberament nacional.

Una renda bàsica universal, una energètica pública perquè l'energia esdevingués un dret i no una mercaderia, apostar per polítiques que fessin efectiu el dret a l'habitatge, reforç de la sanitat, un referèndum com a pas necessari per avançar en l'emancipació nacional d'aquest tros dels Països Catalans, vam aprovar incorporar el dret de tempteig i retracte en el projecte del banc de terres per treure les urpes dels fons voltor d'aquest bé comú. Mesures que caminen cap a una redistribució de la riquesa, garantir drets i fer passos efectius cap a la independència.

El que van esdevenir incompliments d'aquests acords ens van conduir al trencament de relacions amb el govern llavors bipartit. Ara, la sortida de Junts, la part segurament més escorada a la dreta del Govern, obre noves perspectives que cal explorar, prenent riscos i sortint de la zona de confort. I fer-ho, si s'escau, braç a braç amb altres forces nítidament d'esquerres i que tinguin el dret a decidir com un principi inexcusable.

Vol dir això que cal entrar a Govern? Jo, personalment penso que no, però sí que crec que cal explorar camins per assolir tots aquells acords, amb la profunditat real i la capacitat de canvi necessari, que es van aconseguir a principis de legislatura allargant la mà, de forma real i sincera, al Govern de la Generalitat. Uns ponts oberts que no han de significar, en cap cas, la renúncia al projecte polític que la Candidatura d'Unitat Popular porta en el seu ADN, que hem de defensar amb contundència quan i on calgui però que ens han de permetre visualitzar el que ja som, el millor instrument per l'alliberament nacional sobre la base de la justícia social.