En els darrers dies estem testimoniant l’humiliant final de l’autonomisme a Catalunya. El preludi de la independència va tenir la seva multitudinària posada en escena el 10 de juliol de 2010, dia en què l’autonomisme (una forma light d’espanyolisme) va ser moralment derrotat i on se li van cantar les absoltes polítiques. La partitocràcia regional catalana, amb vist-i-plau electoral, va ser per primera vegada assetjada i soscavada amb rotunditat pel substrat nacional català de la seva ciutadania. Una sentència antiestatutària dictada per un alt tribunal espanyol, de ferma herència franquista, i la incompetència d’uns polítics apoltronats al vigent Transfranquisme van ser els detonants de la implosió política. A partir d’aquell moment res ja no seria igual: un canvi de mentalitat s’havia esdevingut per activa i per passiva. I un canvi de mentalitat és el pas previ a un canvi d’estructura política. “Guanyeu la batalla cultural, guanyeu la batalla de les idees, abans de guanyar la batalla política”, ens recomanava el vell savi liberal F.A. Hayek.
Això, per activa, els independentistes ja ho hem aconseguit. La dialèctica de la idea i el seu artífex cultural ja són a la centralitat del debat polític: l’“Espanya ens roba” en seria la seva divisa i Solidaritat Catalana per la Independència la seva escenificació políticocultural. S’està creant un nou marc de referència que està covant la seva oportunitat. El foll espanyolisme autonomista de CiU, per passiva, hi està ajudant molt. El triomf electoral en les darreres eleccions autonòmiques, municipals i estatals del triumvirat Mas-Trias-Duran no és més que la constatació que la seva victòria és una victòria pírrica, el cant del cigne; el seu ocàs! Malgrat la lenta agonia i la sensació que els de sempre encara guanyen, el cert és que la partitocràcia autonomista ha perdut la batalla cultural, ha perdut la batalla de les idees i d’antuvi ja ha perdut la batalla política. La desferra de la seva argamassa ideològica és, a hores d’ara, descomunal i el seu esfondrament qüestió de pocs semestres.
Els símptomes són clars i en els darrers dies són d’una gravetat extrema: obtenció d’un crèdit d’urgència del Banc de Sabadell per pagar les pagues extres dels funcionaris, “amenaçar” Espanya amb un tancament de caixes…temporal! i confeccionar una llei de “consultes populars no refrendatàries (no vinculants)”. Aquests són els “actius”, en només una setmana, que acumula el govern autonòmic català i que traduïts a la política de carrer és que Catalunya està a punt d’entrar en un “corralito” econòmic d’aires argentins i que si el parlament de la Ciutadella és de fireta; la capacitat executiva del govern autonòmic és de tómbola d’escopeta d’aire comprimit. L’ensorrament de l’autogovern és un fet sense pal·liatius i des de Madrid ja frisen a fer públic el desitjat ban d’imperial vencedor: “Cautivo y desarmado el ejército rojo-separatista…”, però Artur Mas i els seus segueixen amb el receptari d’en Cambó i les dèries de petit Napoleó d’en Pujol: abans fer de cornut i vilipendiat Bismarck espanyol, que de coratjós i patriòtic Bolívar català. Un receptari enderiat, basat a veure si el nou Gil-Robles espanyol: en Rajoy, de la CEDA del segle XXI: el PP, ens valora la vinclada d’esquena i ens fa arribar el crostonet del barrot de pa que ens roben els espanyols “por solidaridad”…
I mentre els espanyols proposen, i voten massivament, de nou la vella divisa gil-roblista de 1933: “Dadme la mayoría absoluta y os daré una España grande”; a Catalunya es tornen a posar en marxa els desgraciats esquemes de la desunió i el frontpopulisme mental que tan mal ens han fet. Els sociates (per sociatistes) del PSOE regional, mantenint-se a redós dels “señoritos” de Ferraz “para lo que manden”…i a empassar amb el “careto” de la “renovació” d’un segon Montilla catalanoparlant, això sí: Pere Navarro. A l’Esquerra esguerrada només queda el tacticisme per salvar els mobles abans no vinguin els creditors a reclamar la immensa factura. Només resta mostrar-se com la més disposada a tot perquè li salvin el piset. Ja ho està fent i veurem si el “maromo” convergent li llança la floreta. I què dir dels anarcosindicalistes d’Iniciativa? Ells pensant a muntar la barricada biodegradable; producte de les seves degeneracions marxistes-leninistes de saló…
Així, un entorn de fracàs polític permanent ens sotja i on l’índex de malestar està assolint cotes molt perilloses a resultes del context d’extrema crisi econòmica en la que estem immersos. Un còctel realment explosiu que només l’independentisme desacomplexat pot gestionar, amb ajuda dels demòcrates europeus, sense que tota la hispana maquinació esclati als nassos dels catalans i de rebot a tota la Unió Europea. El 1936 ja vam ser la prèvia del que vingué el 1939-40 a tot Europa…i Madrid no paga traïdors. Restem advertits.
ARA A PORTADA
03 de gener de 2012