El triplet del Barça ha fet sortir, un cop més, la versió més agra i bèstia del madridisme. Hi ha tornat a haver una onada de piulades xenòfobes, demanant l’execució i l’assassinat dels jugadors del Barça per fer onejar la senyera o per parlar català. Una nova onada criminal que, per enèsima vegada, la justícia espanyola no ha volgut veure. Potser perquè la cúpula judicial espanyola és tota ella madridista? No, i ara! Segur que això no hi té res a veure!

Com tampoc no hi tenen res a veure els orígens del Madrid, que són catalans. Sí, sí, els fundadors del Reial Madrid són els germans Padrós, uns empresaris tèxtils maresmencs instal·lats al Madrid a finals del segle passat que, tres anys després d’haver-se fundat el Barça, van decidir fundar un club de futbol a la ciutat on vivien, Madrid.

Curiosament, l’altre equip de la capital espanyola, l’Atlètic de Madrid tampoc va ser fundat per madrilenys. Va ser fundat per un grup d’estudiants bascos. Paradoxes de la història. Però, mentre que a la web matalassera això s’explica tal com és, a la web del Reial Madrid, els germans Padrós no existeixen. Tot comença amb “don Santiago Bernabéu”.

La primera característica del Reial Madrid, doncs, és que renega dels seus orígens. Perquè són catalans. La segona característica és que tot comença amb un feixista, Santiago Bernabéu, militar condecorat amb la medalla de campanya de l’exèrcit franquista i un dels que va entrar amb el braç alçat per la Diagonal de Barcelona el 20 de gener del 1939.
Santiago Bernabéu deia coses com aquesta: “A Catalunya l’estimo i l’admiro, malgrat els catalans”. Un feixista de pedra picada, president del Reial Madrid del 1943 al 1978. Va ser ell qui va decidir rebatejar l’estadi de Chamartín com a estadi Santiago Bernabéu. I és a ell a qui la història oficial del club atribueix el mèrit d’haver “canviat la història d’un club arruïnat fins a convertir-lo en un dels millors clubs del món”.

Que Bernabéu fos un militar feixista condecorat per Franco no va tenir res a veure amb la recuperació econòmica del club. Absolutament res. Va ser casual! Com també va ser casual que les 6 copes d’Europa que el Madrid té a les vitrines (al costat de les 4 Champions) les guanyés consecutivament entre el 1955 i el 1959, els cinc primers anys d’existència de la competició, i el 1965. En aquells anys, a l’Estat espanyol quin equip podia disputar-li la lliga al club de Franco? I a Europa, en quin estat estaven els clubs alemanys, anglesos i francesos, tot just deu anys després del final de la Segona Guerra Mundial?

Que l’estadi Santiago Bernabéu estigui construït amb el mateix ciment que es va utilitzar al Valle de los Caídos, el mausoleu de Franco, també és una casualitat. Que els èxits actuals estiguin finançats amb els diners obtinguts per les requalificacions fetes pels governs del PP (partit fundat per un ministre franquista i que encara avui es nega a condemnar el franquisme) també és una casualitat. Tot pot ser una casualitat. O no. Potser més aviat tot és una causalitat.

Perquè el cert és que el Reial Madrid va ser l’equip de Franco, és l’equip del seu hereu, el rei Joan Carles, i del seu fill, el rei Felip VI. És l’equip de tots els presidents que ha tingut el govern espanyol. I de gairebé tots els ministres que ha tingut el govern espanyol. I de tota la cúpula judicial. I de tota la cúpula militar. És, en definitiva, un equip que renega dels seus orígens per gaudir i vantar-se d’haver estat i de ser l’equip del règim. Madridisme i feixisme? Els fets són els que són. I no són només història, són també present.