L'any 1929 Josep Maria Planes, un dels pioners del periodisme d’investigació a Catalunya, escrivia a l’extraordinari quinzenal Mirador sobre les aptituds del reporter i advertia: “Cal tenir, això sí, un estil una mica clar, una mica net, posseir una certa audàcia i al mateix temps no oblidar mai allà on comença la frontera del ridícul”. Set anys més tard, el maig del 1936, en una conferència, afegia: “A vegades ens passa [als periodistes] com aquell personatge d'Òscar Wilde al qual els arbres li tapaven el bosc. Manta vegada el detall ens trinxa la perspectiva; és per això, que en la classe dels periodistes, és difícil trobar-hi aquella qualitat superior, que hom troba entre filòsofs, historiadors, etc.”.

Caverna. He volgut començar amb dues referències de Planes –dilluns mencionat per l’admirat Vicent Sanchis en aquest digital- per comentar l’ús polític que mitjans com El Mundo han tornat a fer del periodisme. A aquestes alçades no ens estranya que la caverna mediàtica espanyolista –eterna i mai prou agraïda denominació que un dia batejà Joan Laporta per referir-se als mitjans de comunicació anticatalans- hagi posat tota la carn a la graella per difamar i menystenir el procés democràtic cap a la independència que viu Catalunya. Però no tot s’hi val. Muntar informacions a partir de suposats esborranys de la policia per tacar la imatge del president de la Generalitat és la més barroera mostra de desesperació que pateix avui l’espanyolisme.

Mas els fa por. Després d’un reguitzell de mentides i demagògia, més propi d’una dictadura bananera que d’un estat de dret, contra el procés independentista català, articulat per polítics, columnistes, artistes i autoanomenats intel·lectuals del pensament únic centralista, la caverna ha ancorat definitivament a les clavegueres per articular nous atacs, ara contra Mas, com el 2004 va ser contra Carod i no fa gaire contra Laporta o contra Guardiola i el vestidor del Barça. La qüestió és fugir de la dialèctica per acarnissar-se amb tota la mala llet del món contra la persona o institucions que consideren que pot fer més mal a la suposada unitat espanyola. I avui l’enemic número ú dels espanyolistes és, indiscutiblement, el president Mas, que és qui lidera i liderarà el camí cap a l’alliberament nacional.

Responsabilitat. El liderarà Mas perquè és qui comptarà amb un suport més ampli del poble de Catalunya el proper 25N i perquè sap que quan toqui tindrà al seu costat el millor candidat que pot tenir el més gran i històric partit independentista d’aquest país, ERC, capitanejat per un Oriol Junqueras que ha demostrat que és un home d’estat, d’estat català, evidentment. Mas i Junqueras, i espero que la resta de partits i homes i dones que treballen per la independència, s’entendran perquè estan davant la causa més noble que mai viurà el país. I perquè així els ho demanarà una àmplia majoria d’un poble que avui és tan madur que diumenge contestarà amb la força de les urnes les injúries orquestrades per un establishment espanyol caduc, ranci i putrefacte.

Dignitat. I, ja posats a demanar, que els periodistes i els mitjans nacionals actuïn amb la màxima responsabilitat institucional davant el moment històric que hem iniciat. Si no se m’entén, torno a apel·lar a Planes: “Per damunt de tot, m'interessa la dignitat i la llibertat de Catalunya”.