El periodista Antonio Maestre, subdirector de La Marea i habitual en tertúlies televisives a l'Estat, retreia aquest dijous a ERC el vot contrari al decret de mesures urgents per mitigar les conseqüències de la guerra a Ucraïna. Sostenia, a través de Twitter, on acumula pràcticament mig milió de seguidors, que no era el "moment" de castigar el govern espanyol. "Ja hem comentat com és de greu el cas d'espionatge, però ERC hauria de ser capaç de separar-lo de l'aprovació d'un decret que té una rellevància material sobre la vida de la classe treballadora en un moment greu. Bildu torna a ser exemple de responsabilitat social", assegurava Maestre, amb prèdica dins l'ecosistema progressista. La radiografia diu moltes coses de quina concepció té aquest espectre ideològic sobre l'independentisme: assegura entendre'n les causes del malestar, però mai hi ha motius de força major per suspendre la col·laboració amb el govern espanyol.

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també ha insistit en aquest argument en les últimes hores, ampliant l'argumentació amb l'espantall d'una aliança entre el PP i Vox. "Entenc el malestar de la Generalitat amb l'espionatge i el comparteixo. Ara, a tots ens interessa reconduir la situació perquè l'alternativa és un govern de la dreta i de l'extrema dreta", remarcava en una entrevista al programa Planta Baixa de TV3. És un posicionament vàlid, comprensible, perquè l'amenaça d'un govern del PP amb el suport -des de dins o des de fora- de Vox és real. I és un posicionament que, possiblement, s'acabarà complint: bona part dels actors que formen part de la majoria de la investidura de Pedro Sánchez li faran costat en una futura tria al Congrés dels Diputats en cas que l'alternativa sigui el tàndem Alberto Núñez Feijóo-Santiago Abascal. Al mateix temps, però, amaga un parell de qüestions que el PSOE i els seus aliats obliden sistemàticament quan pressionen l'independentisme i, en especial, ERC.

Si la dreta i l'extrema dreta acaben guanyant les eleccions a Espanya, els principals responsables seran els ciutadans que els facin costat. I, si s'acaba produint aquest escenari, les esquerres -comptant el PSOE dins d'aquest bloc- s'hauran de preguntar què ha passat per arribar fins aquí. Si Vox arriba al punt de condicionar un futur govern espanyol, de debò serà perquè ERC no ha votat a favor d'un decret de mesures que tenia els suports garantits gràcies al PNB i a Bildu? De debò es podrà assenyalar l'independentisme com a actor indispensable per l'ascens de la dreta i l'extrema dreta? Potser des dels despatxos de la Moncloa i des dels ministeris d'Unides Podem s'hauria de reflexionar sobre per què puja el PP i per què puja Vox, i potser haurien de fer un punt d'autocrítica sobre fins a quin punt -malgrat l'atenuant de la pandèmia i la guerra a Ucraïna- no s'ha canviat l'estat de les coses de manera efectiva des de la moció de censura del 2018. No només amb Catalunya, per descomptat. L'esquerra és la principal responsable de frenar, a les urnes, el PP i el que creix a la seva dreta.

El que apareix com a cínic és que el progressisme espanyol reclami actes de fe constants a ERC -amb Junts no hi compten, o bé perquè els consideren de dretes o bé perquè els de Carles Puigdemont s'autodescarten de l'aritmètica- i que mai sigui el moment per marcar distàncies. Ni tan sols quan s'ha demostrat que el govern espanyol ha espiat la cúpula del procés i hi ha una ministra de Defensa, Margarita Robles, que no només admet els fets sinó que els justifica en seu parlamentària. És indubtable que Sánchez s'ha esforçat per desinflamar el conflicte -no només amb el llenguatge, sinó amb fets com els indults-, però no ha anat fins al fons per resoldre'l. La taula de diàleg s'ha reunit dues vegades en dos anys i mig, les causes contra els exiliats no decauen i el cas d'espionatge l'assenyala directament, per acció -greu, però comprensible en la lògica d'un estat, si no és que es té una visió naïf del poder- o per omissió. En aquest cas seria encara més greu, perquè vindria a confirmar que hi ha unes forces vives dins la maquinària estatal que actuen -com s'intueix- sense fre ni control.

Si no és ara el moment de castigar el PSOE, quan serà? A què més havia d'esperar ERC per exhibir distàncies i reclamar dimissions quan no es recull cap fruit palpable del gir pragmàtic i es constata un escàndol com el Catalangate? Potser els socialistes -i també Unides Podem, que en una dècada trufada de lliçons ha tastat com passar de les places als despatxos comporta més frustracions, renúncies i incoherències que no pas alegries- haurien d'entendre que, per continuar a la Moncloa, hauran d'actuar diferent del que ho fa la dreta. Quina diferència hi ha entre Margarita Robles i un ministre de Defensa amb carnet del PP? Per què determinades veus accepten acríticament que Robles continuï com a ministra i culpi l'independentisme d'irresponsabilitat per no votar un decret com el d'aquest dijous? És curiós veure com Jaume Asens -un polític de lleialtat provada per als dirigents afectats per la persecució judicial de l'Estat- compara la ministra amb Jorge Fernández Díaz i tot queda en un tuit, sense conseqüències. Potser és perquè mai és bon moment per trencar amb el PSOE de sempre.