El 1968, fa només cinquanta anys, un vent de revolta va capgirar la societat i també la música. Un canvi que va donar ales al rock i va transformar el folk, va convertir les cançons en himnes populars que van ser la banda sonora del carrers. The Rolling Stones van fer rugir el seu Street Fighting Man, mentre Johnny Cash cantava a la presó, Janis Joplin alliberava la Ball and Chain, Serge Gainsbourg & Brigitte Bardot jugaven a ser Bonnie and Clyde, Jimi Hendrix s’havia tornat més elèctric que mai, el heavy metal estripava amb els seus primers crits i la psicodèlia es convertia en una actitud salvatge...
Els canvis profunds de la societat, com els fets del Maig del 68 a París, van fer tremolar les institucions i van donar la veu als joves estudiants. I al mateix temps es vivia una època de tensió i violència –els assassinats de Martin Luther King i Robert Kennedy als Estats Units, la invasió de Txecoslovàquia per l’exèrcit soviètic que va donar lloc a la Primavera de Praga o les protestes contra la guerra del Vietnam reprimides arreu amb absoluta brutalitat. I naixia també una revista que va ser una referència del periodisme musical com a reflex de la transformació de la societat, Rolling Stone.
L'any 1968 la Cançó va produir una collita amb cançons de revolta i històries d'amor que han travessat fronteres i són himnes universals. Va irrompre i es va expandir L’estaca de Llach, Què volen aquesta gent? de Bonet i La fera ferotge de Montllor com a símbols de llibertat i de la lluita antifranquista, al mateix temps que sorgien cançons de protesta i esperança com Indesinenter de Raimon. També es va cantar a la revolució transgressora de l’amor amb Paraules d’amor de Serrat, Noia de porcellana de Riba, Petita festa del Toti o Visca l’amor de Motta, en molts casos fruit de la complicitat entre músics i poetes. Melodies que tots som capaços de taral·lejar com a part d'una memòria col·lectiva i l’indicador que els temps estaven canviant amb relats com els de L’home dibuixat de Sisa o d’El burgès de Pi de la Serra i, per què no, també de les Rondes de vi d'Arnella.
El 1968 va provocar una revolta cultural. El nou periodisme assajava una manera innovadora de parlar sobre el món, es van moure les bases del cinema i el paper dels intel·lectuals; la ciència-ficció demostrava com els somnis es podien fer realitat: la lluna estava a punt de ser conquerida. Tot aquest moviment, que va donar forma als temps actuals, es presenta ara amb un número especial per celebrar els 25 anys de la revista Enderrock, a través del prisma original i fonamental de la collita del 68 de la música catalana... Un fenomen imprescindible per entendre perquè aquestes cançons continuen sent vigents avui en dia.
La crònica del 68, amb les seves cançons i els seus cantants, és una manera d'explicar als joves i recordar a tothom la nostra història recent. Enderrock presenta aquest mes de maig les 100 millors cançons de la Cançó, amb el punt de partida de L'estaca com la cançó catalana de major impacte, amb més de 250 versions enregistrades en una trentena de llengües arreu del món. Una demostració contundent que ens aporta una dimensió fins ara desconeguda de la potència que pot tenir una cançó a l'hora d'enderrocar murs i la força d'un poble a través de la seva cultura com a eina d'identitat i d'expressió. Una estaca que ha estat també una icona contra la dictadura, que s'ha transformat en el mur que va derribar el sindicat polonès Solidaritat, que s'ha utilitzat contra el règim de Putin o com a veu de la llibertat a les primaveres àrabs. Una publicació i un DVD per reforçar i projectar arreu el relat de la nostra existència cultural.
La història d’Enderrock va començar fa un quart de segle per explicar la realitat d'una escena musical que forma part del nostre patrimoni. L’editorial del número 1 – el 23 d'abril de 1993– remarcava que “la revista sorgeix en temps de crisi, quan no és poca la gent que opina que el rock en català va de baixa, i neix expressant-se en una llengua, la nostra, que ha estat exclosa de les revistes i altres publicacions musicals del nostre país”. La publicació, impulsada per mitja dotzena de joves periodistes d'entre 20 i 25 anys, partia “amb la vocació de ser un mitjà de comunicació que serveixi de vehicle per a recollir de forma plural l’actualitat musical més immediata i adreçar-se a un públic jove i obert”. I al cap de 25 anys, Enderrock continua parlant de rock, com a actitud, amb la mateixa voluntat que ha portat una cançó a expressar moltes més coses que les que diu el text cantat, igual com L’estaca a la Catalunya dels darrers anys vol dir "llibertat", "solidaritat" i "independència".