Les estratègies polítiques són complicades perquè han de tractar amb molts factors. Des d’objectius col·lectius a ambicions personals. Els camins es creuen i a vegades el judici es precipita. Ara estem davant d’una nova fase del procés, complexa i arriscada, que inclou unes eleccions avançades que exigeixen dels dos partits principals una decisió. Junts o separats.  

El tema és la construcció d’una majoria social. L’ideòleg d’ERC Joan Manuel Tresserres explica en un article que l’objectiu actual és construir una majoria d’esquerres que sigui hegemònica. Cagada pastoret. No seré jo qui negui la necessitat d’una tal majoria! Però és el moment? No estàvem construint una majoria social sobiranista que encara justeja? I no sap ERC que la majoria sobiranista només es pot construir amb Convergència? ¿No ha caminat pel país, pels actes, per les manis, per l’ANC, per entendre que la majoria sobiranista és ERC + CDC principalment, i després la impecable CUP (que sembla que tingui una brúixula d’or per guiar-li les passes!) i tota la resta?

La majoria d’esquerres, que ve a ser prendre-li la cartera al PSC (aprofitant que ara dorm), ja la va intentar ERC amb el tripartit (i jo vaig saludar el govern Maragall, ho dic per si de cas) però va acabar arruïnada a les urnes. Es va recuperar quan va canviar de majoria. I ara es tornarà a estimbar si no calcula quan és oportuna una majoria i quan comença a ser temps de la següent. La majoria d’esquerres ha de venir després de la indepe. Després de la proclamació. Calma. Tot arribarà. Si ara ens plantegem una campanya en la que ERC i el president Mas es tirin els plats pel cap, haurem de posar-nos seriosos amb els polítics que ens han tocat en sort.

Dit això, no ens espantem per Podemos, que ja serà menys del que sembla que és. Però compte, que no ens és cap aliat. Que no ens farà més fàcils les coses. Que la regeneració i el país millor és l’objectiu del sobiranisme. Que qui pega primer pega dos cops, i això que pegar no m’agrada gens.