Fa unes setmanes, José María Aznar va definir el que seria necessari per treure Espanya del pedregar on es troba, segons ell. Calia una majoria antisanchista, però corregint a Feijóo que havia fet l’ullet als centredretes catalans i bascos. La majoria havia de ser nacional espanyola, és a dir expulsant de la consideració d’espanyols als qui després acusaran de separatistes. Una majoria, on el PSOE de González, Guerra, Garcia Page, Bono, Barrionuevo, Corcuera tindria el paper de lleial oposició, si fos el cas. O, si calgués, de peça complementària en governs de salvació nacional espanyola. Salvació davant de qui? En primer lloc, de la dependència de partits considerats perifèrics i no nacionals, i de tots aquells que facin olor de sofre federal o autodeterminista, encara que siguin de dreta (només resseguint l’hemeroteca, el punt d’indignació més alt sol ser pel fet que uns estrangers, com els catalans o els bascos, puguin determinar resultats de votacions a Madrid).

En segon lloc, cal la salvació davant de forces que posin en qüestió l’estructura oligàrquica de l’economia espanyola, amb un capitalisme que dicta els articles del BOE i posa a disposició de polítics, jutges, policies i militars les portes giratòries. Òbviament, la suma d’antioligarquia i autodeterminisme, pel relat d’Aznar, és el pitjor enemic. Finalment, cal la salvació nacional per combatre aferrissadament aquells polítics, opinadors, jutges o policies que, tot i formar part del règim, gosen per convicció o per necessitat d’aliances, obrir-se tímidament a les propostes per una democràcia de més qualitat social, plurinacional i no autoritària.

Aquests són els enemics de la majoria nacional espanyola de sempre. I per aquesta croada s’hi val el famós "qui pugui fer que faci" d’Aznar. I a fe de déu que ho estan fent. Començant per la jerarquia catòlica que, amb un desvergonyiment que a la sortida del franquisme no podia tenir, intervé en la conjuntura política. Crec que el problema gros de cisma del papa Lleó no el tindrà amb la minoria Lefebvriana, sinó amb cismes de facto de jerarquies com l’espanyola, liderada per Luis Argüello, que es passen les instruccions de la darrera encíclica “Magnifica Humanitas” pel voraviu de la sotana.

Qui pot fer que faci. Com fa l’entramat de policies, guàrdia civil, fiscals, jutges, premsa afí, amb els agents 007, Mortadelos o Torrentes que actuen des de les clavegueres construint guions cinematogràfics amb un mecanisme de rellotgeria suís. L’entramat decideix un relat inculpatori. S’inventa un cas o es deforma una realitat per acomodar-la al relat (encara recordo el policia que va passar més por que al País Basc per les mirades d’odi dels manifestants de l’1-O). Normalment, es produeixen filtracions a la premsa, que pot ser amiga o ximple útil, per tal de fer veure que s’ha fet periodisme d’investigació. I a partir d’aquestes filtracions d’origen policial, la mateixa policia les utilitza com a proves davant del fiscal, que mai qüestiona aquestes informacions fins a arribar als jutges afins, que rematen amb velocitat i altes penes la feina, quan els acusats no es consideren part de la majoria nacional.

Quan els implicats o els fets en qüestió estan a dins del cànon nacional, la justícia es torna lenta i presumptament prevaricadora; o en el cas del Govern s’obstrueixen les investigacions. Un darrer capítol el tenim amb la denúncia d’Amnistia Internacional sobre l’obstrucció sistemàtica del Govern del PSOE al coneixement del cas  PEGASUS. Aquest fet i aquest PSOE que el protagonitza, tenen un peu dins de la majoria nacional d’Aznar. No sentireu cap retret de la ultradreta als comportaments socialistes d’espionatge als adversaris nacionals o de “puntada a la Puerta”.

I amb tot i això, Aznar considera l’actual la Moncloa com "una delegació madrilenya del secessionisme"; mentre que des de Catalunya la veiem com la cara amable de l’estat oligàrquic de sempre. Només recordant que Sánchez preferia una majoria nacional de les que agraden a Madrid, amb els Ciutadans d’Albert Rivera. I que fou la imbecil·litat estratègica d’aquest darrer que ho impedí, llençant el PSOE en mans de Podemos, bascos i catalans. I aquesta circumstància és la que no vol el règim del 78, que es confon amb el nucli dur de l’Estat espanyol forjat al llarg dels darrers segles. Per això, Aznar va apel·lar a la "majoria capaç de derrocar Sánchez" que "serà nacional o no serà", amb un "propòsit reconstructor de dimensió històrica (…), ja que les pròximes eleccions s’hi juga no un canvi de govern sinó un canvi de sistema".

Rebobinem. Nació, segons el diccionari de l’IEC, és una comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre. I Estat és la forma d’organització política caracteritzada per l’existència d’un territori delimitat, una població definida i una autoritat que s’atribueix un poder indiscutible sobre els dos elements anteriors. Els catalans i moltes nacions al món saben el que és pertànyer a una nació, mentre un Estat hegemonitzat per una altra nació, per la seva classe dirigent, els imposa l’homogeneïtat cultural, lingüística, l’expropiació econòmica i la subordinació política. I com aquesta realitat estructural se sustenta sobre oligarquies amb delegacions subalternes a les nacions subordinades, aparells policials, militars i judicials jacobins i mitjans de comunicació predicadors de relats cohesionadors entorn de la bandera nacional-estatal.

Normalment, a l’Europa dels estats de base plurinacional, la bandera estatalista sempre ha caigut en mans de les opcions conservadores siguin de dreta o d’esquerra. Ara, de forma renovada, de la ultradreta. En moments de dilució de la consciència de classe obrera i del triomf de l’individualisme, fruit del canvi civilitzatori i, paradoxalment, de l’estat del benestar, la bandera nacional-estatal és més que mai un motiu d’agrupament social. Ho estem comprovant un cop més amb l’excitació del hooliganisme entorn de la Roja.

Per tot això, no existeix el dilema o “Bandera o cartera” que planteja algun diputat, brandant la concepció més tradicional d’esquerra versus dreta. Perquè les majories nacionals conservadores o reaccionàries es formen sempre darrere la bandera estatal. Per això, com a oposició a la majoria nacional d’Aznar (o la de González, al seu temps) només pot haver-hi les banderes de les nacions minoritzades que aglutinin els interessos socials i econòmics (la cartera) de les capes populars majoritàries en els territoris no hegemònics. De la mateixa manera que els processos emancipadors socials d’èxit s’han articulat sobretot al voltant de banderes anticolonials on la identitat nacional i els interessos compartits i secundàriament contradictoris de les classes populars van de bracet. Des de les lluites per la independència d’antigues colònies europees, fins a la resistència provada al vessant més xovinista del nacionalisme d’estat dels actuals moviments emancipadors escocès, basc, cors, bretó, gallec, valencià, illenc, andalús o català, passant per l’emancipació cap a la democràcia i la llibertat de les nacions sotmeses al neotsarisme de l’estalinisme soviètic als anys 90.

Calen majories nacionals alternatives, amb una bandera nacional que posi en comú els valors de la llibertat, de la llengua minoritzada compartida, de la justícia social i el comunalisme enfront d’una altra bandera que només fa valdre l’ordre, la piràmide del capitalisme del BOE, el supremacisme amb l’extinció de la diversitat lingüística històrica i el pes de l’estat per sobre la ciutadania i l’autogovern. La bandera nacional catalana amb una identitat d’arrel i de confluència és la que ha de ser capaç d’incorporar les noves migracions a un projecte comú emancipador. Estem, doncs, davant d’una confrontació social i d’identitat nacional, perfectament articulades. De la majoria nacional catalana no en poden formar part els qui des de la seva posició econòmica al servei de l’oligarquia espanyola la impossibiliten. I caldrà posar en evidència les elits polítiques o mediàtiques que esquiven l’enfrontament amb l’estat com a contradicció principal, mentre actuen diàriament atiant la confrontació secundària al si de les classes populars catalanes per raons d’origen o d’ideologia.

I en aquest partit sí que caldrà triar amb quina selecció nacional vas.